Introducción a la lectura de "Los complejos familiares", de Jacques Lacan

Intervención en el ciclo de lectura de la Biblioteca del Campo Freudiano de Tarragona, a propósito de "Los complejos familiares" de Jacques Lacan, el 22 de febrero de 2021

Un texto precursor

Se trata de un texto de 1938, publicado bajo el título “La familia” en la Encyclopédie française. Una edición en español fue publicada por Argonauta con el mismo título en 1978. La edición publicada de este texto en 1984 por Navarin, según la nota firmada por Jacques-Alain Miller que le acompaña, restituye el título original dado por Lacan, “Los complejos familiares en la formación del individuo”; así como la continuidad del texto que había sido interrumpido por subtítulos.

Este texto no fue incluido en los Escritos por iniciativa del editor por considerarlo demasiado largo. Finalmente, este texto fue incluido en los Otros escritos en 2001.

"El mundo pos-covid: entre la presencia y lo virtual", Ned-ediciones

 

Presentació del llibre de José Ramón Ubieto, "El mundo pos-cavid: entre la presencia y lo virtual", Ned-ediciones, al Centre de Lectura de Reus, 10 de maig de 2021

Novament tenim el plaer de conversar amb José Ramón Ubieto, doncs just fa dos anys aquí mateix al Centre de Lectura, vàrem participar en la presentació el seu llibre “Del padre al ipad” on analitzava els canvis que la tecnologia ha introduït en la nostra vida quotidiana. El llibre que avui ens ocupa segueix l’estela oberta per aquell, ja que si les pantalles s'han convertit en omnipresents i ens ofereixen connexió permanent a un món virtual cada vegada més "individual", la pandèmia, amb els seus efectes (confinament i recurs a les pantalles per a connectar-nos), fa aparèixer la dislocació de la imatge i el cos, per això el subtítol “entre la presència i el virtual”. Com ho mostra la imatge de la aportada del llibre: un nen avança cap a la imatge del seu avi reflectida en la pantalla del mòbil, que sembla sortir de la pantalla.

De participante a cartelizante

Intervención en el IV Encuentro intercarteles en la CdC-ELP, el 17 de noviembre de 2020

Lacan retomó el dispositivo del grupo restringido, para hacer una herramienta privilegiada del trabajo en común de los analistas y el órgano de base de su Escuela.

Podemos decir que Un cartel parte de un grupo interesado en un mismo tema psicoanalítico, que se reúne en un proyecto de trabajo donde el punto de partida es un no saber, puede ser una cuestión clínica o una pregunta por la teoría. A este pequeño grupo se le sumará el Más uno.

Luego, una vez declarado, el tema de interés común será el “título” del cartel y cada participante, nombrado ahora “cartelizante” hará de su pregunta el “rasgo” a investigar.

El treball de supervisió en un equip multidisciplinar

Intervenció en l'espai "La psicoanàlisi i les institucions", a la Seu de Tarragona de l'Escola lacaniana de Psicoanàlisi, el 9 de novembre de 2020.

Presentació

La presència de la psicoanàlisi en institucions forma part d’una discussió antiga, que comença amb els postfreudians i continua fins avui[1]. En aquesta discussió hem assistit a la creació de diversos dispositius, abans i després de la segona guerra mundial: anàlisi institucional, comunitat terapèutica, atenció residencial, centres de psicoanàlisi aplicada, etc.

Fins a Lacan aquest debat diferenciava l’actuació del psicoanalista en la consulta privada i al mateix temps havia altres criteris per al mateix analista en el seu desplaçament institucional. La discussió era sempre en termes de tècnica i marc d’actuació, la qual cosa determinava la mateixa acció de l’analista, les condicions de la seva pràctica, i l’analitzabilitat dels subjectes atesos.

Lacan subverteix aquest ordre, dient que la veritable pregunta no és sobre les qüestions tècniques, sinó en relació a l’ètica pròpia de l’analista, la seva posició i el seu discurs, vinculat al “desig de l’analista”, com a concepte clau.

La imagen en el sueño no es sin comportar afectos

Intervención en el espacio Noches de sueño, en properación del XII Congreso de la AMP, sobre El sueño. Su interpretación y su uso en la cura lacaniana, 9 de marzo de 2020.

En la “Presentación del XII Congreso de la AMP, El sueño. Su interpretación y su uso en la cura lacaniana”, a propósito del trabajo de Lacan sobre “el sueño de la inyección de Irma” de Freud, los autores se refieren a que la visión de la garganta, visión de angustia, no deja de tener un marco imaginario. Añadiendo también que este sueño pone en juego el cuerpo como cuerpo hablante y gozante, o como dice Lacan en el Seminario 23, que la imagen no es sin comportar efectos[1]. 

Esta cita me ha llevado a hacer un recorrido por algunos desarrollos en torno a lo imaginario en Lacan, especialmente a partir de la indicación en este Seminario, donde dice que no se trata sólo de la relación con el cuerpo, sino de la psicología de esta relación. 

Les formes d'actuació en els adolescents

L’adolescència: desemparament, angoixa

Freud es referia al desemparament estructural que es fa present al llarg de la vida, i que remet al desemparament inicial amb el que neix el subjecte humà. Davant aquest desemparament, sense el sosteniment de l’Altre, el subjecte cau, mor, però al mateix temps és la llavor de la constitució i complexització de l’inconscient. 

És possible pensar que l’adolescència i els seus canvis, són un terreny abonat per aquestes vivències de desemparament, de buidor, de pèrdua de sosteniment. Tal com Freud ho expressa a Tres assajos per a una teoria sexual, el subjecte adolescent viu un temps de transformacions, commogut per les metamorfosis de la pubertat: el cos infantil, familiar i conegut, es transforma; es vol independitzar dels pares, però a l’hora els necessita; entra en un món nou, d’amics, parella, té més autonomia, etc., un món que resulta fascinant i a l’hora amenaçador.

Insconscient i actes simptomàtics

Sovint el subjecte modern ens confronta a una clínica on l'actuació predomina sobre el símptoma. Tenim també la generalització actual de la categoria de "patologies de l'acte” referides a certes formes impulsives de l'acció, a conductes violentes i brusques per les quals un individu és portat a realitzar una activitat que el supera i no pot dominar. Fenòmens com: suïcidi, delicte, agressió, atemptat sexual, comportament pervers, entre d'altres.

Aquest fet ens ha semblat pertinent per a interrogar-nos per la clínica de l’acte en els símptomes actuals. Tal vegada, Lacan es va interessar ben aviat pel passatge a l’acte, des de la seva tesis de psiquiatria, fent de la paranoia d’autopunició un cas prínceps. 

Tractarem de situar certes coordenades estructurals que permetin donar compte de per què un subjecte, més que fer un símptoma, actua.

La vía del deseo

Publicat al blog de les XVII Jornades ELP, ¿Quieres lo que deseas? Excentrecidades del deseo y disrupciones de goce , celebrades a Barcelona els dies 24 i 25 de novembre de 2018 

Las intervenciones de Lacan sobre el padre son numerosas a lo largo de su enseñanza. Podemos decir que en este camino nos encontramos con diferentes versiones sobre la cuestión del padre, que implican virajes que alcanzan a problematizar sus propias formulaciones. Atento al avance de las nuevas formas de socialización en la civilización, estas formulaciones no sólo imprimen una orientación, sino que ofrecen una respuesta a la clínica de la época.

Presentació del llibre "Delirios y debilidades"

Intervenció en la Presentació del llibre Delirios y debilidades, ed. Gredos, 2017, al Centre dde Lectura de Reus, el 20 de març de 2018, amb la presència d'Antoni Vicens, coautor.


Aquest llibre ens parla de cinc figures excepcionals: Joan Miró, Friedrich Hölderlin, Ramón Mercader, Leopoldo María Panero i Jacint Verdaguer.

Els autors són nou lectors que examinen les enigmàtiques vides d’aquests homes extraordinaris, amb els seus somnis, actes, i obres revolucionaries, però també amb els seus abismes i dimonis.

En quina perspectiva es contemplen aquestes figures? Diguem que no és un simple retrat de personatges genials, per més que cadascun d’ells, d’una manera o d’altra, han arribat on la majora no ha arribat, inscrivint el seu nom en la història de les lletres, l’art i la història.

Vida i treball en el capitalisme impacient

Intervenció en ocasió de la presentació del llibre Una pragmática de la fragilidad humana, el 22 de gener de 2018, al Centre de Lectura de Reus, amb la presència del coordinador i autor del llibre Eugenio Díaz

Un moment de la lectura del llibre m’ha evocat l’entrevista que li van fer a Freud, quan ja era d’avançada edat, l’estiu del 1939. En aquesta entrevista -que va ser utilitzada fa uns anys en un anunci de la firma Bassat Ogilvy per la Fundació ONCE, que treballa per la integració social dels cecs i altres discapacitats- un periodista li pregunta què era per a ell una persona sana, madura i integrada en la societat. El periodista, que esperava un llarg discurs, es va quedar sorprès amb la brevetat de la resposta: "Amic meu, qualsevol persona capaç d'estimar i treballar".

Estimar -o desitjar, també podríem dir- i treballar, són els eixos que travessen les pàgines d’aquest llibre que presentem.

El revers de les etiquetes diagnòstiques

Intervenció en l'Espai preparatori XVI Jornades ELP "Yo soy, todos somos... El psicoanáalisis ante las nuevas identidades", el 28 d'octubre de 2017 a la Seu de Tarragona de la Comunitat de Catalunya de l'Escola Lacaniana de Psicoanàlisi

Una curta notícia, apareguda en un diari nacional no fa gaires dies, exemplifica un corrent profund en la nostra cultura. La notícia es feia resó de la celebració del dia internacional de la tartamudesa: "Hi ha organitzacions que busquen oferir ajuda als que pateixen aquest problema. La tartamudesa és moltes vegades ignorada, tot i que sovint té seriosos efectes en la vida de la persona que la pateix, que en molts casos tendeix a aïllar-se i no busca ajuda. En d’altres casos, tot i que l’afectat si que vol rebre ajuda no sap on dirigir-se. Per què hi ha persones que se’ls fa difícil dir algunes paraules o frases? El motiu segueix sent una incògnita, tot i que probablement es tracti d’una sèrie de factors psicològics, neurobiològics, genètics o del medi ambient. I tot i que se’l considera una condició mèdica -però no una malaltia- encara no existeix una curació cent per cent efectiva". La notícita acaba referint-se a la prevalença estadística que ens diu que en cada país l’u per cent de la població tartamudeja, la qual cosa vol dir que més de 60 milions de persones no parla de manera fluida en el món.

En efecte, es fa evident que estem davant una nova forma fer front al malestar. Col·lectius que s'aixopluguen sota un tret que els identifica (esclerosi múltiple, fribromialgia, càncer, malaltia mental, etc.), al mateix temps que promouen fer llaç social i cerquen un reconeixement públic. Tenim així una inesgotable llista d’associacions, sense ànim de lucre, que lluiten contra determinades malalties i la seva recuperació social.

La paradoxa és que allò que resulta ser una resposta col·lectiva, amb una identitat social que proporciona una xarxa de relacions, també fixa al subjecte en la mesura que s’hi identifica.

Els efectes de les "normes" el l'educació i en el social

Intervenció en la 1ª jornada preparatòria del Pipol 8 "La clínica fuera de las normas", a la Seu de Tarragona de la CdC-ELP, el 8 de maig de 2017

¿…qué alegría encontramos en eso que constituye nuestro trabajo?”

J. Lacan. Alocución sobre las psicosis del niño (1967)

El proper congrés PIPOL8 té per títol “La clínica fora de les normes”. És un títol suggerent, perquè posa en tensió i al mateix temps separa la clínica analítica i el discurs normatiu.

Vivim una època fortament inclinada cap a normativitzar-ho tot, les normes proliferen en tots els àmbits. Normes del treball, socials, educatives, normes elèctriques, per a discapacitats, en cas d’incendi, etc. La llista podria ser tant llarga com els espais habitats de l’activitat humana. És a dir, estem sota el domini de les normes, i és molt difícil escapar-ne. Regulacions, legislacions, mesuraments, tot acaba  en la seva corresponent casella. Ara bé, tot just tenim una nova categoria, ven aviat ens trobem que alguna cosa s’escapa i ens empeny a inventar una nova norma per intentar copsar-ho de nou.

Es fa necessari una introducció, per no caure en la simplicitat d’una crítica cega a tot aquest discurs normatiu, i tenint en compte que tota institució s’assenta en una organització normativa.

Jean-Claude Milner[1], en una intervenció en el marc del curs de Jacques-Alain Miller de L’orientació lacaniana, aporta una reflexió que esclareix la procedència del discurs normatiu actual. Destaca que es combinen dos paradigmes que determinen les relacions entre el polític i el social: el paradigma problema-solució i el paradigma de l’avaluació. Es comença per plantejar que hi ha un problema, una queixa que ve de la societat, i si aquesta queixa és massiva se’n fa cas tal com se’n fa cas d’un axioma. És així. Aleshores, quan es planteja un problema en la societat s’espera que des de l’esfera de la política s’hi trobi una solució. I la solució es presenta en termes d’avaluació.

Pares i mares, avui

Conferència dictada en el curs Infància 0-6 anys, organitzat per la Secció de Ciències de l'Educació del Centre de Lectura de Reus i el Centre de Recursos Pedagògics del Baix Camp, el 29 de novembre de 2017

El títol que he escollit, “Pares i mares, avui”, és una acotació al que en principi figurava com a previst en el programa, “Educar les noves generacions, des del punt de vista dels pares”.

Crec que l’educació de les noves generacions no es pot pensar sense tenir en compte el moviment general en la societat sobre l’experiència de la infància, amb els seus moments de crisi i problemàtiques que anem vivint, de les que se’n fan ressò la política, les institucions, els mitjans de comunicació. Tot  aquest moviment també toca de manera particular els pares i les mares, en la seva experiència subjectiva en la seva doble condició, d’agents educadors i participants de la marxa del món. 

És a dir, la funció del pare i la mare està marcada pel discurs que travessa les èpoques, un entramat que afecta la vida social, econòmica, política, i les formes del matrimoni, la família, la idea d’infància, fins i tot els llocs del masculí i femení. És en l’actualitat que comencem a notar els efectes del discurs del capitalisme i la tècnica en els vincles socials, a nivell  de l’amor, sexual, familiar, etc.

Miraré, doncs, de mostrar també l’enorme incidència que té aquest discurs en el que és un pare o una mare, i la concepció que pot aportar la psicoanàlisi.

Quins pares i mares volem

Sobre la adicción a los objetos virtuales

Intervenció a la sessió del 4 de maig de 2016, en el Curs de la Biblioteca del Camp Freudià de Tarragona - L'experiència de les addiccions


El estilo adictivo de la civilización actual

En el argumento del curso subyace la interpretación que estamos en una época caracterizada por un estilo adictivo del lazo social. Esto se justifica por una serie de cambios en la civilización que han producido una mutación que tiene consecuencias en la subjetividad y en la clínica.

Freud ya llamó la atención que los síntomas no son aislables del contexto social, hasta el punto que subrayó un malestar en la cultura estructural. Es decir, que el malestar no es un simple efecto del peso de la sociedad sobre el individuo sino su reflejo. Por su parte Lacan afinó esta lectura y no dejó de estar atento a lo que la clínica puede aportar, renovando y actualizando los instrumentos del psicoanálisis. Hoy las escuelas de la AMP siguen en la tarea de actualizar estos instrumentos, tarea en la que Miller se aplica con su contribución en establecer y esclarecer las enseñanzas de Lacan.

Reseña: ¿Qué hay de constante y qué de nuevo en las crisis?

Bajo el título “Qué hay de constante y qué de nuevo en las crisis”, el pasado 7 de noviembre se celebró en Tarragona una jornada orientada hacia las próximas XIV Jornadas de la ELP. En colaboración con el comité de iniciativas de la Comunidad de Cataluña, la comisión propuso un trabajo de interrogación del término crisis considerado desde el psicoanálisis y sus posibles conexiones con la disciplina de la historia. La mesa contó con la participación de Magí Seritjol, gestor cultural i divulgador de historia del mundo antiguo, y de Antoni Vicens, psicoanalista miembro de la ELP y de la AMP. Intervinieron también Catherine Galaman y Anna Aromí, ambas psicoanalista miembro de la ELP y de la AMP, la primera como moderadora y ésta última como directora de la XIV Jornadas ELP.

Victima. Dar lugar y tiempo

Ninguna sociedad se ha preocupado tanto por las víctimas como la nuestra. A pesar que su presencia ha sido continuada en toda la historia de la humanidad, su protección sólo empieza a cobrar relieve desde el siglo pasado. El lugar de atención que nuestra época presta a las víctimas, no es ajeno a la promoción de darles la palabra y de ser escuchadas, a modo de lucha contra su olvido e invisibilidad.

Supuestamente hablar hace bien, hablar sería entendido como efecto supuestamente liberador. Dar la palabra a la víctima, como instrumento de bienestar, como recurso potencialmente reparador de su situación.

La causalitat psíquica

Avui és tot un repte no caure en la temptació de la determinisme, un discurs que ens porta a descriure el psiquisme i la naturalesa humana en termes de patrons de conducta i neuromotors i en classificacions. És una concepció que s’estableix sobre la base d’una construcció de la relació causa-efecte en una lògica que divideix el normal del patològic.

Això succeeix en tots els camps, en la infància per exemple quan es planteja que el nen pot ser copsat en el seu desenvolupament, com objecte d’avaluació sinó de control. El mateix passa en la problemàtica de la debilitat mental, impregnada de la dimensió de carència o alteració orgànica. O en els anomenats trastorns mentals, quan es posa l’accent en allò que falta per a la suposada adaptació, sigui per un dèficit bioquímic o error de percepció.

La angustia y las pulsiones

Resumen de la sesión del Curso de Psicoanálisis de la Bibilioteca del Camp Freudiano de Tarragona, realizada el dia 9 de febrero de 2015

Este título remite a una conferencia de Freud, de la serie las Nuevas conferencias de introducción al psicoanálisis, escritas en 1932. Esas nuevas conferencias retoman otras anteriores, las Conferencias de introducción al psicoanálisis que habían sido impartidas en 1916. Freud se dirige a un público amplio, a un público de no analistas, pero esta vez con la particularidad que no fueron un discurso hablado, porque en ese momento Freud tiene un cáncer de mandíbula y no podía hablar. De modo que en verdad son escritos, aunque mantienen el tono y la retórica oral.

Gènere i sexuació

Gènere i sexuació, són dos conceptes diferents que ens porten a dos abordatges diferenciats respecte a la feminitat i la masculinitat. Allò que els separa té a veure amb prendre en consideració la dimensió de l’inconscient, sense ignorar també la dimensió del gaudi.

En els estudis de gènere, les masculinitats i feminitats són el resultat d’una construcció social que acaba sempre en la tendència a produir una normativització dels gaudis. En el seu desenvolupament es recorre sovint a una crítica a la coneguda sentencia freudiana de que “... l’anatomia és el destí”. La suposada determinació del sexe biològic quedaria superada pels gèneres, amb la qual cosa es fa la distinció entre allò que depèn de la natura i allò que depèn del social en la relació entre els sexes. El fet biològic es separa de la construcció social, deslligant-se com dues realitats.

Sens dubte, el concepte de gènere marca una dimensió reflexiva, que és el suport d’una filosofia i d’una política.

Temps i diners en la psicoanàlisi

He escollit parlar al voltant del tema del temps i dels diners*, que són dues qüestions ben presents en el documental, com una pregunta que pot estar en els inicis quan algú decideix consultar a un psicoanalista. Quan de temps durarà? Quan costarà? És cert que una de les crítiques que sovint rep la psicoanàlisi entre els profans és una suposada llarga durada, i correlativament una gran despesa potser només a l’abast d’uns pocs. Em sembla que una resposta la podem obtenir de la mà del mateix documental, en el testimoni dels protagonistes analitzants, que podria resumir així: la millor manera de saber-ho és anar a comprovar-ho. En efecte, si seguim el fil que ens proposen cadascuna de les persones que desfilen en el documental, temps i diners són dues variables que es presenten de manera particular en cada experiència.