Intervenció en l'Espai preparatori XVI Jornades ELP "Yo soy, todos somos... El psicoanáalisis ante las nuevas identidades", el 28 d'octubre de 2017 a la Seu de Tarragona de la Comunitat de Catalunya de l'Escola Lacaniana de Psicoanàlisi
Una curta notícia, apareguda en un diari nacional no fa gaires dies, exemplifica un corrent profund en la nostra cultura. La notícia es feia resó de la celebració del dia internacional
de la tartamudesa: "Hi ha organitzacions que busquen oferir ajuda als que
pateixen aquest problema. La tartamudesa és moltes vegades ignorada, tot i que
sovint té seriosos efectes en la vida de la persona que la pateix, que en molts
casos tendeix a aïllar-se i no busca ajuda. En d’altres casos, tot i que
l’afectat si que vol rebre ajuda no sap on dirigir-se. Per què hi ha persones que se’ls fa difícil dir algunes
paraules o frases? El motiu segueix sent una incògnita, tot i que probablement
es tracti d’una sèrie de factors psicològics, neurobiològics, genètics o del
medi ambient. I tot i que se’l considera una condició mèdica -però no una
malaltia- encara no existeix una curació cent per cent efectiva". La notícita acaba referint-se a la prevalença estadística que ens diu que en cada país l’u per cent de la població tartamudeja, la
qual cosa vol dir que més de 60 milions de persones no parla de manera fluida
en el món.
En efecte, es fa evident que estem davant una nova forma fer
front al malestar. Col·lectius que s'aixopluguen sota un tret que els identifica (esclerosi
múltiple, fribromialgia, càncer, malaltia mental, etc.), al mateix temps que
promouen fer llaç social i cerquen un reconeixement públic. Tenim així una
inesgotable llista d’associacions, sense ànim de lucre, que lluiten contra
determinades malalties i la seva recuperació social.
La paradoxa és que allò que resulta ser una resposta
col·lectiva, amb una identitat social que proporciona una xarxa de relacions,
també fixa al subjecte en la mesura que s’hi identifica.
