Avui és tot un repte no
caure en la temptació de la determinisme, un discurs que ens porta a
descriure el psiquisme i la naturalesa humana en termes de patrons de conducta
i neuromotors i en classificacions. És una concepció que s’estableix sobre la
base d’una construcció de la relació causa-efecte en una lògica que divideix el
normal del patològic.
Això succeeix en tots els
camps, en la infància per exemple quan es planteja que el nen pot ser copsat en
el seu desenvolupament, com objecte d’avaluació sinó de control. El mateix
passa en la problemàtica de la debilitat mental, impregnada de la dimensió de
carència o alteració orgànica. O en els anomenats trastorns mentals, quan es
posa l’accent en allò que falta per a la suposada adaptació, sigui per un
dèficit bioquímic o error de percepció.
