Vida i treball en el capitalisme impacient

Intervenció en ocasió de la presentació del llibre Una pragmática de la fragilidad humana, el 22 de gener de 2018, al Centre de Lectura de Reus, amb la presència del coordinador i autor del llibre Eugenio Díaz

Un moment de la lectura del llibre m’ha evocat l’entrevista que li van fer a Freud, quan ja era d’avançada edat, l’estiu del 1939. En aquesta entrevista -que va ser utilitzada fa uns anys en un anunci de la firma Bassat Ogilvy per la Fundació ONCE, que treballa per la integració social dels cecs i altres discapacitats- un periodista li pregunta què era per a ell una persona sana, madura i integrada en la societat. El periodista, que esperava un llarg discurs, es va quedar sorprès amb la brevetat de la resposta: "Amic meu, qualsevol persona capaç d'estimar i treballar".

Estimar -o desitjar, també podríem dir- i treballar, són els eixos que travessen les pàgines d’aquest llibre que presentem.

Els verbs estimar i treballar són molt habituals, d'ús corrent i fàcilment comprensibles. Poden ser generadors de moments de satisfacció i gaudi, però també de situacions de frustració i problemes. A les persones, moltes vegades, ens costa estimar -i sentir-nos estimats- o treballar bé -i sentir-nos ben recompensats. Sovint hem de moure els nostres recursos personals per fer front a situacions amoroses o laborals per adaptar-nos a canvis, assumir desenganys, afrontar desconfiances, lluitar per aconseguir unes expectatives...

Aquest llibre parla de tot això, de l’acompanyament que fan uns professionals a persones especialment fràgils, que s’han trobat en el seu esdevenir vital en un difícil moment que suposa un tall biogràfic de marcades conseqüències en la seva circulació social.

Doncs bé, diria que aquest treball d’acompanyament suposa la subversió dels conceptes d’estimar i treballar.

En el llibre es fa una anàlisi del moment actual, com a punt de partida per a situar-nos en el terreny que trepitgem. Ens aporta una visió de la condició humana contemporània, amb el que en diu el capitalisme financer i extractiu. És una època que ve del declivi de les grans institucions de socialització: la família, l’escola, l’empresa.

El discurs capitalista influeix de manera determinant en l’amor i en el treball. El capitalisme en l'actualitat, en la seva etapa de neoliberalisme, fabrica subjectivitats. Aquestes subjectivitats tenen un model, el de l'empresari. Des d'aquest model, el sistema pretén gestionar les relacions amb nosaltres mateixos i amb els altres. S'ha arribat a raonaments tan perversos com pensar que quan a algú l'acomiaden d'un treball, això es pot interpretar com "una nova oportunitat". Aquestes fàbriques de subjectivitat proposen a la vida de les persones que sempre han d'anar més enllà de si mateixos. I què passa amb l'amor? L'amor no s'escapa de la lògica de l'època i es contamina de les seves exigències. En l’amor, les relacions estan tocades de manera que desapareix el misteri, fent que entre dues persones tot hagi de ser mesurat i calculable. D'alguna manera el neoliberalisme és un rebuig de l'amor. Hi ha un èmfasi en programar les relacions i esborrar les possibilitats de trobada.

Aquest llibre aporta algunes reflexions des de l’experiència d’acompanyament en la inserció laboral de persones que se situen en el que s’anomena trastorns mentals, la discapacitat i la precarietat. Els autors -perquè és un llibre coral- són professionals diversos de la Fundació Cassià Just, que han fet un esforç de transmissió al voltant de la seva pràctica quotidiana amb els subjectes que atenen.

Tal com es diu en vàries ocasions aquestes reflexions al voltant d’una pràctica tenen una orientació precisa, que s’assenta en la manera com la psicoanàlisi d’orientació lacaniana entén la subjectivitat, des del respecte per la singularitat de cadascuna de les persones ateses, i de la que es desprenen algunes aportacions en l’acció professional, com són la pràctica entre varis i la teorització del que se’n diu els llocs alfa. Tot plegat es deix sentir en l’organització i el funcionament dels diferents dispositius de la Fundació, en el que és una empresa d’economia social que la fan també una institució singular.

Lluny d’una posició dogmàtica o un saber establert respecte el que se’n diu el camp de la salut mental i de la cura de l’atenció social, hi ha l’exercici de qüestionant permanent de la seva acció, com a manera d’estar alerta a les inèrcies que tan sovint porten els subjectes i les institucions a la cronificació.

No es tracta, em sembla, d’un plantejament d’una proposta per a ser aplicada, sinó que com diu Montserrat Puig a l’epíleg, és més aviat un llibre de treball, que convida a treballar sobre ell i a produir un debat amb d’altres pràctiques. És un llibre que junt al fet de mostrar una manera de fer i de pensar, pot ajudar a d’altres a construir les seves preguntes i les seves respostes.

Per exemple, tenim algunes idees força que es demostren ser un instrument nou en relació amb la pràctica i l’acció professional.  Són conceptes que persegueixen ben dir la cosa, allò que tenim entre les mans en la pràctica amb aquests subjectes.

Es parla de fragilitat, enlloc de trastorn mental o discapacitat. Perquè no es tracta d’un dèficit o un disfuncionament. La fragilitat posaria l’accent en que les persones que s’apropen a aquests dispositius laborals presenten sovint una història en la qual s’ha produït un tall biogràfic que ha marcat el seu discórrer en el social. Es tracta de prendre aquest moment de ruptura com a part d’un circuit, la qual cosa ens permet entendre que en lloc d’una carència o un dèficit estem davant d’una manera de respondre.

En front els conceptes tant recurrents d’adaptar, normalitzar o terapeutitzar, es parla d’acompanyar a les persones en la construcció d’una identitat de treballador i ciutadà, estant advertits de la possibilitat de que no per a tothom ni en tot moment el treball és proveïdor de benestar.

Un tercer concepte que travessa tot el text és l’impossible, que implica no respondre des de la paralització de la impotència dels professionals o el reciclatge infinit que alimenta l’especialització. El professional, com a secretari advertit de la compulsió a la repetició, s’aplica en un conversa entre varis sobre els límits amb els que es troba per tornar a posar en funcionament allò que es fa impossible, ocasió per rellançar el desig de seguir treballant.

Es tracta de posar en pràctica una lògica que s’orienta en la construcció de vincles per allò que hi ha de viu, per a la vida bona, tant en els subjectes atesos, els professionals i la institució.