Presentació del llibre "Delirios y debilidades"

Intervenció en la Presentació del llibre Delirios y debilidades, ed. Gredos, 2017, al Centre dde Lectura de Reus, el 20 de març de 2018, amb la presència d'Antoni Vicens, coautor.


Aquest llibre ens parla de cinc figures excepcionals: Joan Miró, Friedrich Hölderlin, Ramón Mercader, Leopoldo María Panero i Jacint Verdaguer.

Els autors són nou lectors que examinen les enigmàtiques vides d’aquests homes extraordinaris, amb els seus somnis, actes, i obres revolucionaries, però també amb els seus abismes i dimonis.

En quina perspectiva es contemplen aquestes figures? Diguem que no és un simple retrat de personatges genials, per més que cadascun d’ells, d’una manera o d’altra, han arribat on la majora no ha arribat, inscrivint el seu nom en la història de les lletres, l’art i la història.

Aquesta llista tant diversa només té com a factor comú la singularitat de cadascun que els fa incomparables i inclassificables. Aquesta orientació travessa l’exercici de lectura dels estudis que conformen aquest llibre.

Tot i que el títol del llibre es refereix a “deliris i debilitats”, no es tracta de concepcions diagnòstiques extretes de la psicologia o la psiquiatria. En efecte, aquests termes són traslladats al camp psicoanalític, que els atorga un sentit diferent.  

De què es tracta doncs? De diverses maneres, prenent suport en les figures que són estudiades, els autors -que exerceixen la pràctica de la psicoanàlisi i estan formats en l’orientació de l’ensenyança de Lacan- ens aproximen a aquests conceptes, i d’altres, estenent-los més enllà del domini de la psicosi d’on han sorgit.

En paraules d’Antoni Vicens, que explora l’espai subjectiu de la relació que Joan Miró va tenir amb la pintura:  

"Ens situem en la perspectiva segons la qual, per a cadascú, sigui quin sigui el seu símptoma, la vida és objecte d'una lluita, no sempre incruenta, entre la impossibilitat i la contingència, entre la foscor del cos que anomenem propi i el medi simbòlic en el qual es desenvolupa la vida. Res aquí és congruent ni predeterminat; i és això el que obliga a l'ésser parlant a crear: a crear-se un inconscient, a crear-se un símptoma. Es tracta d'una creació especialment política, com a gestió del poder del seu propi símptoma. L'ésser pot sucumbir, o alienar-se, però pot també trobar mitjans inusuals per sostenir tot allò que li resulta ser Altre en si mateix ..." (p. 20).

Diguem que molt sovint aquesta lluita es reflexa en mirar de trobar la regla justa per a la vida, la qual cosa suposa l’esforç per fer del propi món, del propi cos o de les idees, alguna cosa més amigable, i del que se’n desprenen els efectes que aquestes maniobres tenen, si s’aconsegueix tenir un lloc, un nom, o fer la seva vida més vivible.

Els diferents autors ens aproximen a les maneres com cadascun va resoldre el que Lacan en diu “la juntura més íntima del sentiment de la vida”.

La psicoanàlisi comparteix la idea que l’home com a tal és un animal malalt, que la malaltia no és per a ell un accident, sinó que li és intrínseca, que forma part del seu ésser, del que podem definir com la seva essència. Pertany a l'essència de l'home ser malalt, hi ha una falla essencial que li impedeix estar completament sa.

En el pròleg aquesta falla s’expressa com el drama de l’ésser parlant que és l’home, en tant que afectat en el seu cos per la llengua.

Aquesta és una manera de dir que està allunyat de si mateix, que li resulta problemàtic coincidir amb si mateix, que la seva essència és no coincidir amb el seu ésser.

Lacan creia que la falla que torna per sempre a l'home malalt era l'absència de relació sexual, que aquesta malaltia era irremeiable, que res podria satisfer ni curar la distància entre un sexe i l'altre, que cadascú, com sexuat, està aïllat del que podria ser considerat com el seu complement. En aquest punt, la impossibilitat d’establir la llei que reguli la relació sexual, és d’on sorgeix no solament el deliri com a productor de sentit, sinó també la debilitat mental.

A propòsit de Hölderlin s’esclareix aquesta qüestió:

“… la locura es consustancial a la condición humana. Bajo esta perspectiva lo importante es el modo singular en que cada uno, en su locura, se distingue del otro. Por tanto, lo importante es la elección y lo que lleva de esta a la acción”.

Aleshores, l'absència de relació sexual invalida tota noció de salut mental. Miller senyala que en oposició a la salut mental, i a la terapèutica que se suposa que condueix a ella, hi ha l’eròtica. O dit d’una altra manera, l'aparell del desig, que és singular per a cadascú, és una objecció a la salut mental. El desig està en el pol oposat de qualsevol norma, és com a tal extranormatiu.

El discurs de l'amo sempre vol el mateix, el discurs de l'amo vol el com tothom. I la psicoanàlisi representa justament la reivindicació, la rebel·lió del no com tothom, el dret a una desviació experimentada com a tal, que no es mesura amb cap norma. Aquesta desviació afirma la seva singularitat i és incompatible amb un totalitarisme, amb un per a tot x. La psicoanàlisi promou el dret d'un de sol, a diferència del discurs de l'amo, que fa valer el dret de tots.