Temps i diners en la psicoanàlisi

He escollit parlar al voltant del tema del temps i dels diners*, que són dues qüestions ben presents en el documental, com una pregunta que pot estar en els inicis quan algú decideix consultar a un psicoanalista. Quan de temps durarà? Quan costarà? És cert que una de les crítiques que sovint rep la psicoanàlisi entre els profans és una suposada llarga durada, i correlativament una gran despesa potser només a l’abast d’uns pocs. Em sembla que una resposta la podem obtenir de la mà del mateix documental, en el testimoni dels protagonistes analitzants, que podria resumir així: la millor manera de saber-ho és anar a comprovar-ho. En efecte, si seguim el fil que ens proposen cadascuna de les persones que desfilen en el documental, temps i diners són dues variables que es presenten de manera particular en cada experiència.

Amores adolescentes

A menudo nos encontramos con que los jóvenes de hoy se ríen de aquellas maneras de vivir el amor y la sexualidad que Freud describía sobre Dora. Es cierto, constatamos que hay cambios en los comportamientos sexual y amoroso. Hay una tendencia a pensar que las formas y los semblantes que toman la relación con la sexualidad de los jóvenes y adolescentes de hoy vienen marcados por los condicionantes de época (consumo, prisa, permisividad, etc.). En poco más de un siglo, a la banalización del amor hay que sumar la frecuencia y la cantidad de las relaciones sexuales, lo que para algunos es muestra de cómo el orden erótico se ha plegado al orden económico.

La influència social: suggestió i transferència

Davant la pantalla tots som espectadors*. Veure una pel·lícula és recrearla , descobrir un camp de significacions que simbolitzen alguna cosa de la pròpia vivència. Però si l’espectador és a més a més, crític de cinema, un sociòleg, un antropòleg, un psicòleg, o un apassionat del cinema, segur que no podrà evitar veure en la pantalla alguna cosa més que una simple història d’entreteniment. En qualsevol cas, l’efecte de transmissió funciona tant sols quan es posa en joc el desig de l’espectador. És evident que les imatges cinematogràfiques constitueixen una mena de llenguatge que són l’elaboració d’un missatge que parla a través del que mostra. Els que fan cine aporten les seves mirades més o menys particulars o originals d’una realitat social o altra, no com un reflex sinó com una figuració.