Sovint el subjecte modern ens
confronta a una clínica on l'actuació predomina sobre el símptoma. Tenim també
la generalització actual de la categoria de "patologies de l'acte” referides
a certes formes impulsives de l'acció, a conductes violentes i brusques per les
quals un individu és portat a realitzar una activitat que el supera i no pot
dominar. Fenòmens com: suïcidi, delicte, agressió, atemptat sexual,
comportament pervers, entre d'altres.
Aquest fet ens ha semblat
pertinent per a interrogar-nos per la clínica de l’acte en els símptomes
actuals. Tal vegada, Lacan es va interessar ben aviat pel passatge a l’acte, des
de la seva tesis de psiquiatria, fent de la paranoia d’autopunició un cas
prínceps.
Tractarem de situar certes
coordenades estructurals que permetin donar compte de per què un subjecte, més
que fer un símptoma, actua.
Acció, acting out, passatge a l’acte, són els termes que en la clínica es
poden ordenar en relació als impassos de l’acte.
- Acció, correspon a
la motricitat i la descàrrega, segons el model de l’arc reflex. Que implica un
efecte de passivitat respecte un estímul.
- Acting out; el subjecte
es posa a actuar sobre una escena. L’acting
out necessita de l’Altre, un espectador.
- Passatge a l’acte; el subjecte es situa fora d’escena. És una separació radical de l’Altre.
L’Agieren freudià i la
formalització lacaniana
La paraula “acte” té les seves
dificultats. Convé aclarir que ens referim a una modalitat de l’acte, no a
l’acte en general, sinó a la modalitat particular de l’acte psicoanalític. De
fet, per fora d’aquest àmbit té altres usos i significacions.
Per alguns post freudians, o en
l’àmbit de la psicologia la paraula acte es fa servir de manera que es
considera quelcom devaluat, degradat. Col·loquialment, per exemple es pot dir
que tal pacient és molt actuador, la qual cosa significa que la persona actua
en lloc de parlar. O també es pot referir a una personalitat psicopàtica, per
dir que aquella persona actua sense pensar. D’alguna manera, aquestes
accepcions tenen a veure en una oposició entre pensament i acció, oposició que
conté alguna veritat, però que cal separar del judici de valor que vindria a
dir que cal ser raonable, que hi ha que pensar abans que actuar, o que podria
servir com a signe diagnòstic.
Tot i la dicotomia entre pensament
i acte, no podem perdre de vista que l’acte no està fora del llenguatge.
En la seva etimologia la paraula
acte ve del llatí “actus”, que a més
a més deriva de “agiere”, que vol dir
“obrar”, “fer”. És aquest “agiere” la
paraula que fa servir Freud. D’aquest “agiere”
provenen moltes altres paraules que tenen a veure amb l’actuació teatral
-primer o segon acte d’una obra-, o la mateixa paraula actor, etc.
Diguem, que el subjecte en
l’experiència psicoanalítica -sota transferència, doncs-, actua, agieren, representa, com en un escenari
una història que vol ser explicada, escoltada.
Freud parteix de l’accepció de
l’acte com la culminació d’un procés de raonament que donaria lloc a un acte
lògic. Justament, en relació a aquesta accepció parla de l’acte fallit, com a
acte no aconseguit, fracassat.
Això està en el text
“Psicopatologia de la vida quotidiana”, que juntament a “La interpretació dels
somnis” i “L’acudit i la seva relació amb l’inconscient”, formen una tríada que
li serveix a Lacan per estudiar el que anomenà “les formacions de
l’inconscient”, és a dir l’estructura significant de l’inconscient, i la seva
gramàtica: la condensació en paraules de Freud, que serà actualitzada per Lacan
com la metàfora, i el desplaçament, que és el terme que fa servir Freud i que
Lacan en dirà metonímia.
Aquesta formalització lacaniana
ens ajuda a entendre d’una manera més simple les formacions de l’inconscient i
les seves relacions amb la veritat. La veritat que parla en els somnis, en els
lapsus, en els acudits i en els actes fallits. Una veritat que no és la del
subjecte de la voluntat o de la consciència.
En l’enumeració dels capítols de
“Psicopatologia de la vida quotidiana” es pot seguir una sèrie no homogènia que
va dels oblits i els records -que tenen a veure amb la memòria-, fins als actes
fallits -que tenen a veure amb la motilitat[1]. Freud
dedueix que els actes fallits són equivalents als símptomes, donat que en
qualsevol cas no són altra cosa que el retorn d’allò reprimit. Considerant dues
modalitats de retorn: una representació en lloc d’una altra, o el retorn per la
via de l’acte. Però en qualsevol cas, en ambdós, és una representació simbòlica
-un significant en termes lacanians-, tot i que vingui a ser una representació
teatral.
D’aquesta manera, els actes
fallits passen a tenir un sentit precís, que en la interpretació freudiana serà
l’apertura a un saber nou, un saber inconscient, que canvia la subjectivitat
d’un subjecte.
Aquest saber inconscient posa en
qüestió el subjecte, que el divideix. És una manera de dir que no hi ha una
unitat psíquica, un self. Quin
subjecte és aquest, que no està en lloc, només quan desapareix? Bet aquí que
Lacan digui parafrasejant i responent a
Descartes: “soc, no penso”, “penso, no soc”.
L’acte no és, doncs, la continuació
o el final d’un pensament, l’acte és un curtcircuit del pensament, una
interferència sense subjecte.
L’ensopegada de la paraula
No podem oblidar, doncs, que en la
pràctica psicoanalítica s'opera amb la paraula. Freud exclou de l'experiència
analítica qualsevol tipus d'acte, excepte el de parlar. La paraula es torna
privilegiada a la innovació freudiana. En aquesta línia, el novembre de 1977,
en el Seminari "El moment de concloure", recorda un cop més que seria
necessari que l'analista "sabés operar convenientment, és a dir, que es
doni compte de l'abast que tenen les paraules per al seu analitzant. L'anàlisi
hauria d'arribar a desfer amb la paraula el que es va fer amb la paraula".
Freud amb els conceptes de la
ciència i la psicologia de la seva època i incloent el desig enllaçat amb
l'antiga tradició ètica de l'acció, produirà una nova teoria de l'acte i de la
interpretació.
La tradició ètica de l’acció concerneix
sobre el que fem en la mesura que és susceptible d'un judici. Com assenyala
J.-A. Miller[2],
és sobre això que la clínica té alguna cosa per a dir, ja que la clínica ens
aproxima a les formes com pot aparèixer la qüestió de l’acte en el pensament. De
tal manera que el subjecte es demostra ocupat en, o suspès de, una incessant
avaluació del ben fundat dels seus actes, de l'acte a fer o a no fer, fins a
l'obsessió. A això li segueix un estil de inhibició, de postergació, de reacció
que és susceptible, com sabem, de sorgir bruscament sota la forma de la pressa,
en una precipitació per actuar. Coneixem clínicament aquesta basculació de la
inhibició, de la procrastinació a la pressa i la urgència, de la qual cosa ens
dona testimoni la clínica.
Freud proposa una nova dimensió de
l'acte, denominar acte a l'ensopegada de la paraula. I aquí el primer acte: la
descoberta de l'Inconscient. L'Inconscient permet situar el desig.
En descobrir un saber a costa del
subjecte, subjecte del desig que no es manifesta sinó en desaparèixer, es
produeix un segon acte: la creació de la psicoanàlisi.
Freud i Lacan transformen la
relació del subjecte amb el saber. L'inconscient només es pot concebre per la
posada en acte de la paraula. I l'acte, per lligar-se d'aquesta manera a l'inconscient,
adquireix el seu estatut d'acte simptomàtic, fent de l'acte fallit i les
accions compulsives formacions de l'inconscient que poden ser interpretades,
dins el marc de la transferència: "posada en acte de la realitat de
l'inconscient" .
L'inconscient fa nus amb la
interpretació, valor de la categoria lacaniana de subjecte suposat saber. En
posar l'accent en la dimensió ètica de l'acció, subratllem el lloc central que
ocupa la castració -pensament i acte s’oposen-, gràcies a la qual cosa s'aclareixen
altre tipus d'actes com el passatge a l'acte, l'acting-out i la sublimació.
Amb Lacan una tercera qüestió.
Oposar el cogito cartesià a: "O
no penso o no soc", que permet abordar l'acte a través de la lògica, permet
tractar el Real a través del Simbòlic en l'experiència analítica. Aquest
abordatge canvia la direcció de la cura, la maniobra de la transferència i la
interpretació. I el porta a concebre un altre acte, l'acte analític.
Desig, acte i saber a propòsit de Hamlet
Què pot ensenyar-nos una obra
d'art com Hamlet, respecte de l'Acte? Freud s'interroga al llarg de tota la
seva obra per les seves analogies amb l’heroi clàssic d’Èdip en relació al
desig inconscient. Serà quan exposi el seu pla de la Traumdeutung on evoca les seves observacions, que figuraran en el
capítol V, en el paràgraf sobre "Somni de la mort de persones
estimades". Somnis que exemplifiquen per Lacan la relació del Subjecte amb
l'Inconscient, ¿Inconscient de què? Inconscient del seu desig.
La tesi de Lacan és que Hamlet no
és un cas clínic, no és el conflicte d'un ésser real, sinó una creació, un
drama que ens presenta la cruïlla on s'allotja un desig. El punt de partida és
el lloc que ocupa el saber. El pare li revela la veritat sobre la seva mort,
però també i sobretot coneix l'extraordinari impudor del desig de la mare. Amb
això s'aixeca el vel que gravita sobre l'inconscient.
L'efecte produït per les
revelacions del fantasma patern és, en el cas de Hamlet, la supressió de la
dimensió d'inconsciència en el desig. Hamlet sap massa sobre la maldat i la
misèria del desig com per poder reconèixer-se en ell. El drama és que Hamlet es
troba no només en l'obligació moral de venjar al seu pare vilment assassinat,
sinó també i sobretot, en la necessitat de fer-ho enfrontant-se al desig de la
seva mare, desig que ara se li manifesta com absolutament degradat.
I què revela aquest drama? Que en
el lloc on s’esperaria alguna garantia, tot el que fins aleshores li semblava
prova de la bellesa i de la veritat, d'allò més essencial, és completament
fals.
La clau del seu desig, allò que li
permetria també la resolució de la seva culpa d'existir, estan per Lacan en no
saber què és en el desig de la seva mare. El que horroritza Hamlet és que el
seu pare hagi estat un fracàs com a causa del desig de la seva dona. Aquest és
el punt en el qual sempre retrocedeix amb horror.
Aleshores, Hamlet no es comprèn a
si mateix. Es queda en paraules, la cosa queda per fer. Vacil·la, però sense
desentendre’s, espera, fa esperar, suspèn la seva acció, se sent estrany.
Hamlet ocupa el lloc d'aquest
subjecte que no té representació possible. Lacan subratlla el geni de
Shakespeare de posar en escena a un subjecte marcat per la impossibilitat d'un
dol, primer el del pare, i després el d'Ofèlia.
L’equivocació del subjecte suposat saber
Aquest text correspon a una
conferència impartida en l’Institut Francès de Nàpols, el 14 de desembre de
1967. És la primera d’unes quantes que fa durant uns dies en varies ciutats
italianes, en que es dirigeix a un públic divers[3]. Lacan
parla de l’inconscient, dirigint-se al psicoanalistes de l’època, que han
acabat per oblidar el descobriment freudià. Planteja, fins i tot, que l’oblit
de l’inconscient no és solament cosa dels psicoanalistes, sinó de la societat
que intenta desacreditar-lo, i en el límit fer-lo desaparèixer[4].
Aporta a més les coordenades d’una
definició, una teoria que en pugui donar compte:
- L’inconscient mai desorienta millor que en ser copsat in fraganti.
- El inc. no és representació. Fa servir la representació per emmascarar-se en ella.
- Cal diferenciar el discurs de l’inconscient de la teoria que en dona compte, que és el que Lacan aporta en aquest escrit.
- L’inc. no s'obre sinó en la mesura que resulta que es tanca.
L’any anterior, desprès d’haver
estat excomunicat de la IPA, viatja als EE.UU., on imparteix vàries
conferències en les universitats de Chicago, Nova York i Baltimore. És en
aquesta ciutat, en el moment de preparar la conferència a l'hotel i veient per
la finestra la ciutat amb els seus llums intermitents i el transit a l'alba,
que pensa que tot el que veu és el resultat de pensaments que el porten a dir
que “l'inconscient és Baltimore a l'alba” i un any més tard, a Nàpols, dirà que
l'inconscient són pensaments.
A la conferència també estava
convidat el filòsof Jacques Derrida, que es troben per primera vegada i tenen
una tan extensa com tensa conversa a propòsit de l’estructuralisme, que era el
tema en el que Derrida estava treballant.
Un any després a París, tots dos
es troben de nou en un sopar, on de forma sobtada Derrida li explica a Lacan
una anècdota sobre el seu fill de quatre anys: mentre intentava dormir en els
braços de Margarita (la seva dona), li pregunta a ell (el seu pare) Per què em
mires?. Posteriorment, el 14 de desembre de 1967, a l'Institut Francès de
Nàpols, Derrida assisteix a la conferència de Lacan que porta per títol
"L'equivocació del subjecte suposat saber” on escolta amb sorpresa al
psicoanalista referir-se a l'anècdota que ell li havia confiat[5]. Lacan
parla sobre un nen de quatre anys que intenta dormir arraulit en els braços de
la seva mare davant la mirada d'un pare que juga al mort pel que fa al desig,
assenyalant que "li toca al pare que l'hi dic escoltar o no".
Situació que porta a Derrida a posar punt final a la relació amb Lacan.
Com en el cas del petit Hans de
Freud, "el cas d'un nen de quatre anys" va ser relatat pel pare del
nen al psicoanalista, en aquest cas J. Lacan, qui durant un trobada contingent
no va deixar passar l'oportunitat de convidar al pare d'aquest nen a preguntar-se
una mica pel seu inconscient, sota la forma del no voler saber res d’això.
Lacan ho havia assenyalat en les “Dues
notes sobre el nen”[6],
on diu que el nen representa la veritat del discurs de la mare en tant que
veritat de l'estructura de la parella familiar on cal prendre en consideració
la metàfora paterna i no limitar-se a la posició de la mare. En el text
“l'equivocació del subjecte suposat saber” Lacan explica que la posició del nen
en haver perdut el gust de si mateix des de que parla, com a símptoma
depressiu, està relacionada amb la identificació al pare que fa el mort davant
del desig de l'Altre.
Aquí trobem la imatge de la mare
amb el seu fill que és tan antiga com la humanitat mateixa i que mostra la unió
d'una dona amb el seu fill. En aquest cas veiem un nen arraulit en els braços
de la seva mare i preguntant al pare per què em mires?, pregunta dirigida a
l'Altre que fa el mort en respondre al nen perquè ets bonic, ja que en lloc de
dirigir el seu desig a la dona es queda fascinat per la imatge fàl·lica de la
unió entre la mare i el fill. D'aquesta manera és el pare qui fa trampa al
deixar el fill en aquesta posició que no es pot definir com a símptoma de la
mare o com a símptoma del pare ja que es tracta de l'articulació de l'Altre entre
Desig de la Mare i Nom-del-Pare.
De "no saber el que es diu" a "sense saber-ho
parlem amb el nostre cos ".
Lacan proposa desfer-se de les
representacions inconscients per situar-se en la materialitat de les paraules,
un vessant del mateix que es repeteix fora de sentit, la qual cosa provoca un
dir quan troba el cos i el fa parlar.
És la raó per la qual Lacan
insistirà en reemplaçar l'inconscient freudià pel parlêtre lacanià.
"No saber el que es diu"
situa l’inconscient com una potència de xifrat que és transferida a l'analista,
paradigma del Subjecte suposat Saber. Des d'aquesta perspectiva, l’inconscient
es presenta com una hipòtesi, resultat d'una deducció: és un subjecte suposat,
un ésser en falta que ha d’advenir, on el cos no apareix. L’inconscient és
reductible a un saber i susceptible de desxifrar. L'any 67, Lacan ens adverteix
en el seu text "L’equivocació (méprise)
del Subjecte suposat Saber", allò que escapa a aquesta suposició. No es
tracta únicament d'una posada en qüestió de la transferència, en termes de
prendre una persona per una altra, sinó de la "prise[7]"
la captura en joc en la méprise, que assenyala
allò que no es copsa en el SsS i permet aventurar sobre allò que no pot copsar-se
en el saber articulat, i que té el seu fonament en allò que s’equivoca.
Aquest inconscient captat en
Una-equivocació, aquest U sol, és com diu Lacan "allò que es pot designar
com l'assumpte de cadascú, el que anima a cadascú" y dona vida. És la
forma com el subjecte va ser impregnat per lallengua,
marca d'una singularitat inesborrable que imprimeix una manera de gaudi propi.
La relació analítica no apunta a
la relació amb els significants de la història, sinó a la relació amb el cos,
als seus aconteixements, és a dir, la relació entre el dir i el cos, que amb
Freud anomenem pulsió. Sense saber-ho parlem amb el nostre cos.
[1]
Tenim,
successivament: 2. Oblit de paraules estrangeres. 3. Oblit de noms i sèries de
paraules. 4. Records infantils i records
encobridors. 5. Equivocacions orals. 6. Equivocacions en la lectura i
l’escriptura. 7. Oblit d’impressions i propòsits. 8. Malapteses o actes
d’acabament erroni. 9. Actes simptomàtics i casuals. 10. Errors. 11. Actes
fallits combinats. 12. Determinisme, creença en la casualitat i en la
superstició.
[2]
Jacques Alain Miller (1988). « Jacques Lacan :
Observaciones sobre su concepto de pasaje al acto”. http://nel-medellin.org/miller-jacques-alain-jacques-lacan-observaciones-sobre-su-concepto-de-pasaje-al-acto/
[3]
El dia 15 de
desembre, a Roma: “El psicoanàlisis: razón de un fracaso” (p. 349-369). El dia
18, a Milan: “Del psicoanàlisis en sus relaciones con la realidad” (371-380).
[6]
..
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada