Quan parlem de trauma
en el camp del psiquisme estem davant un concepte molt ampli, que s’ha fet
extensiu i quasi bé ha esdevingut un protagonista de l’actualitat. No és gens
estrany trobar-nos amb notícies als mitjans de comunicació referides a
esdeveniments, catàstrofes o tragèdies que tinguin la consideració de ser
traumàtics. El concepte de trauma s’ha instal·lat en el discurs social, però la
seva significació i el seu ús, tot i vindre de la psicoanàlisi, ha derivat cap
a d’altres fins que els pròpiament psicoanalítics.
Com ja s’ha insistit
en aquest curs[1],
el concepte de trauma no coincideix necessàriament amb quelcom dramàtic,
violent, tràgic, etc. Per la clínica sabem que no cal una situació terrible perquè
el subjecte es senti exposat a quelcom que traumatitza la seva existència. En
ocasions episodis menuts, intranscendents, poden ser decisius perquè el
subjecte es trobi amb quelcom inesperat, rebutjat o que ignora que commou
profundament la seva vida. El que té valor de trauma és quelcom que ens
desperta, ens toca, i a partir d’aquest moment esdevé insuportable,
incomprensible; el que s’imposa és el patiment i la falta de sentit que li és
correlatiu.
Les
explicacions freudianes
Amb això tenim ja una
definició a mínima, amb les
característiques que Freud atribueix a la idea de trauma: quelcom inesperat,
que copsa el subjecte per sorpresa, amb
estranyesa. Són metàfores que desemboquen en el concepte que Freud elabora de Unheimlich, paraula que ha estat
traduïda de diverses maneres i que es refereix a allò que resulta estranyament
familiar o familiarment estrany.
Per a Freud el trauma
té a veure amb un esdeveniment que altera l’aparell psíquic i no pot
explicar-se. Allò que fins aleshores el subjecte mantenia en un equilibri i
proporcionava sentit, de sobte es troba pertorbat i es deix sentir tant en el
cos com en el pensament.
Aquesta alteració
Freud l’explica de diverses maneres, segons el moment de la seva teoria. Tres
explicacions que podem referir a les tres tòpiques[2].
Aquestes tòpiques, són elaboracions de l’aparell psíquic. La primera està
composta de inconscient, preconscient i conscient. En la segona tenim l’allò,
el jo i el superjò, a més del jo ideal i de l’ideal del jo. I en la tercera
tòpica,que també es coneix com a tòpica econòmica, Freud parla de càrrega i
descàrrega. Tenim, aleshores, una explicació diferent sobre el trauma en
cadascuna de les tòpiques.
En el nivell de la
tòpica econòmica el trauma és una excitació excessiva. En la segona tòpica es
tracta d’una ferida, una ferida moral, en el sentit d’ofensa, sentir-se tocat
en l’autoestima que es diria avui. I pel que fa referència a la primera tòpica
Freud parla d’allò que està lligat i deslligat. Amb aquesta expressió ens
referim a que les paraules tenen un pes afectiu, que hi ha una connexió entre
l’afecte i les paraules, el que Freud resumeix dient que aquesta primera tòpica
funciona segons la llei de la condensació i el desplaçament: una paraula, per
associació, rep una càrrega afectiva desplaçada d’una altra (paraules que se
semblen, al·literacions, usos de l’humor).
En quan la segona
tòpica, en el nivell del jo i de l’allò, tenim la idea de ferida narcisista. El
jo és quelcom semblant a la imatge que hom té de si mateix. I Freud diferencia
el jo ideal, una imatge de perfecció, que s’elabora sobretot en la vida
familiar, i l’ideal del jo que té més aviat un valor social determinat. En
definitiva, no són dues imatges independents, hi ha una articulació, com es pot
veure en el cas de les tensions entre l’escola i la família: per aquesta el nen
té un gran valor i en canvi per a l’escola no en té tant, perquè respon a
exigències diferents. Aleshores, quan aquestes exigències es presenten com a
una imposició Freud parlava de superjò, i si responien a una aspiració n’hi
deia ideal del jo.
Quan a la tercera
tòpica, Freud parla d’economia libidinal, una mena de distribució de l’energia
en termes de càrregues i descàrregues. El que se’n diu catarsis correspon a
aquesta tesi, que coincideix amb la idea de d’alliberament, per exemple que
parlar a un altre allibera.
De
la realitat del trauma a la insistència del trauma
Bé, tot això ens
allunya d’una idea del trauma com a un esdeveniment extern. De fet és quelcom
que esperava al subjecte, tot i que el subjecte no ho sabia. El subjecte només
sap que se sent concernit per aquest sentiment insuportable, sap que això que
sent el fa pensar coses insensates, o commou el cos.
Per a Lacan es tracta
de l’encontre amb el real. En el Seminari XI: "…en el origen de la experiencia analítica,
lo real se ha presentado bajo la forma de lo inasimilable –bajo la forma del
trauma […] el trauma es concebido como algo que ha de ser taponado por la
homeostasis subjetivante que orienta todo el funcionamiento definido por el
principio del placer”[3].
És a dir, que el trauma és una manera de nombrar el real, situat com
allò inassimilable, que no entra en el funcionament del principi de plaer, i es
fa estrany al subjecte, el que es podria dir que no entra en el camp del
sentit. Aleshores, el trauma és el fora de sentit per excel·lència, i el que
cal assenyalar, com ho recorda Mauricio Tarrab[4],
és que tenim que desplaçar el nostre interès de la realitat del trauma a la
insistència del trauma. Al menys, si volem superar la ingenuïtat amb la qual
socialment s’enfronta aquesta qüestió. En la superació d’un trauma no n’hi ha
prou en fer parlar al subjecte, sobretot perquè l’elaboració significant no es
confon amb els fets de la realitat, ni és tampoc una racionalització.
Seguint el fil del Seminari XI, aquesta insistència del trauma vol dir
que allò inassimilable respon a un encontre inèdit, però també perquè sempre
haurà estat allí i retorna en aquest encontre pertorbador. La perspectiva de
Lacan és que el trauma és ineliminable de la constitució subjectiva. No hi ha
subjecte sense trauma.
La vida subjectiva equival a les respostes donades des d’aquestes
coordenades, respostes que es formularan sigui en termes de fantasma o de
símptoma i al voltant de les quals s’organitza una vida.
Freud i Lacan han ensenyat la importància de considerar allò que espera
al subjecte en el seu naixement com a subjecte. En les determinacions
subjectives estan tota la trama de llenguatge que travessa el llinatge al
voltant de la qual girarà el seu destí. Lacan ha donat compte de la importància
dels pensaments que envoltaren la concepció del nen. És tot allò que esperava
al nen en termes de desig de l’Altre, que és des de on sorgiran les seves
respostes. La idea de Lacan és que al costat d’allò que espera al subjecte en
termes de determinació o de destí hi ha una decisió que es pren. Una decisió
que es pren a la bora del que traumatitza al subjecte i que com a subjecte li
concerneix.
Lacan, a diferència de Freud, desplaça el tema de la causalitat cap a
aquesta “insondable decisió del ser” que incideix en fixar les determinacions
del drama subjectiu. Tarrab assenyala justament que d’aquesta “insondable
decisió” se’n deriva una frontera conceptual. D’un costat el determinisme
freudià, que arriba en el seu límit al forat del trauma, límit que resta a
compte de la disposició constitucional. Pel que fa a la causalitat lacaniana,
en la mesura que s’hi posa en joc una decisió del ser, s’hi inclou allí
l’imprevist, l’excepcional, l’incomparable de cadascú. És a dir, hi ha una
determinació, hi ha encontre amb el real, trauma, però hi ha també una decisió
insondable. En ocasions aquesta decisió pot ser implacable, inquebrantable, una
decisió la petjada de la qual a partir de l’anàlisi el subjecte s’hi pot posar
una mica de costat.
El troumatisme
Un trauma, en el sentit que estem parlant, se situa doncs en relació al
real, i aquest real no és fàcilment tractable per la paraula. Aquesta dimensió
del real Lacan la introdueix a partir de la tòpica econòmica de Freud,
observant que hi ha un problema en considerar la libido en termes d’una teoria
energètica, perquè tal com diu Freud es tracta d’una energia que no es pot
mesurar. És a dir, que una energia que no es pot mesurar no és una energia. És
una contradicció en els termes fer una teoria energètica d’una energia que no
es pot mesurar. Seria com tenir una quantitat no quantitativa. En aquest punt
Lacan introdueix la idea del real com impossible, que seria que en termes lògics una cosa no
pot ser i no ser a la vegada, és una contradicció –per suposat impossible no
vol dir una cosa molt difícil de fer.
La qüestió que sorgeix aleshores és que hi ha coses de les que no se’n
pot fer parlar. És en aquest punt que el trauma fa forat, en aquest nivell del
real com a forat traumàtic, que Lacan nombra amb el neologisme troumatisme,
jugant en francès amb traumatisme i tru (forat).
Aquest forat no és fàcilment tractable per la paraula, però en tot cas
és el que fa parlar i ordena el discurs. Per això Lacan considerava que
l’anàlisi tenia que veure en passar pel bon forat. Analitzar-se, deia Lacan,
consistia en aprendre alguna cosa del ben dir, que per suposat no vol dir el
que es podria entendre en sentit social com a parlar bé.
Què és un forat? Perquè no és el mateix un forat en el cos, que seria
un orifici, que un forat en el simbòlic, que és com Lacan es refereix al troumatisme.
Però en el simbòlic cal diferenciar dos tipus de forat: el de la falta, que
seria produïda pel lloc deixat buit pel significant –una cosa només pot faltar
si abans en teníem el seu lloc-, del forat real efecte de la impossibilitat que
el significant no pot recobrir tot el real. En la via freudiana, el primer
correspon a la castració i el segon es refereix a la repressió primària.
Aleshores, aquest forat real que
és allò del que no se’n podrà dir res i saber res, té una bora que li fa de
límit, i que és el que ordena el discurs.
Lacan diu que el troumatisme correspon a que “no hi ha relació
sexual” que pugui ser inscrita a nivell del simbòlic. Aquesta expressió de
Lacan significa que no es pot obtenir la llei universal del que ha de ser la
relació entre un home i una dona. En els sers humans no hi ha relació natural
entre els sexes, ens falta aquest saber que podem suposar en l’instint en els
animals. Aleshores, ens trobem amb respostes particulars. Cada subjecte
construirà la seva resposta en forma de símptoma. El que és traumàtic no és el
sexe, sinó l’absència de saber sobre la sexualitat i l’enigma que copsa al
subjecte davant la manca de resposta preestablerta.
Trauma i decisió
Tots els éssers humans neuròtics troben aquest real en la contingència,
en l’atzar, i hi responen amb la forma del seu símptoma. Lacan diu que a partir
de l’atzar, i també perquè som éssers parlants, ens veiem forçats a construir
una trama de sentit.“Las
casualidades nos empujan a diestra y siniestra, y con ellas construimos nuestro
destino, porque somos nosotros quienes lo trenzamos como tal”.[5]
El trauma esdevé com un encontre contingent amb el gaudi sexual, i és
l’ocasió per construir una resposta particular. Lacan busca esclarir el real
articulat al mal encontre a nivell del sexual. Destaca a la tyché[6]
com una modalitat de la repetició en la que l’inconscient està capficat, com
l’encontre inesperat que es busca repetir, però que és un encontre fallit amb
el real del trauma, amb el que és inassimilable.
Dit d’una altra manera, l’imprevist agafa un sentit amb la repetició,
esdevé un ordre, es produeix un efecte de sentit articulat, i es constitueix la
trama inconscient. L’inconscient es redueix a un saber, i per això pot ser
interpretat. Això permet que es doni una reducció del símptoma, produeix
efectes de veritat però que no tenen relació amb el real.
Miller assenyala: “Allò que és de l’ordre de l’esdeveniment com a tal
és allò que no podria passar; tot allò que se’n surt del circuit del possible.
Aquest és el sentit exacte que Lacan dona a la contingència”[7].
En el registre de la contingència se situa l’experiència de gaudi. En l’anàlisi
s’apunta a esclarir el sentit que va prendre la contingència que s’expressa a
partir dels fets de repetició.
En aquest punt, les conceptualitzacions psicoanalítiques, com diu
Tarrab, explora la relació entre trauma i decisió, “perquè a la vora del forat
que el trauma produeix, no es tracta solament de fer parlar, sinó d’obtenir la
invenció d’un camí nou. Es tracta de situar el temps de la decisió que el
subjecte caldrà que prengui, que té l’oportunitat de prendre, a la vora d’aquest
forat”[8].
[1] “La
clínica del trauma des de la psicoanàlisi”. Seu de Tarragona de la CdC-ELP. http://seudetarragona.blogspot.com.es/2014/02/curs-sobre-la-clinica-del-trauma.html
[2] German García. La actualidad del trauma. Grama
ediciones
[3] Jacques Lacan. El Seminario 11, Los cuatro conceptos
fundamentales del psicoanàlisis. Ed. Paidós.
[4] Entrevista a Mauricio Tarrab: La insistencia del trauma, por Viviana Berger
[5] Jacques Lacan. El Seminario
23, El sinthome, Ed. Paidós, pág. 160.
[6] Jacques Lacan. El
Seminario, Libro 11, Los cuatro conceptos fundamentales del psicoanálisis,
Paidós, pág. 72.
[7]
Jacques Alain Miller. La erótica del tiempo, Tres haches, pág. 45.
[8] Mauricio
Tarrab, op. cit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada