Amor i símptoma, a propòsit del Mercader de Venècia

Allò que la literatura ens ensenya*

Abans de començar, un comentari sobre l’anàlisi que podem fer d’un text literari. La literatura no es un discurs, sinó un llenguatge. I això limita la interpretació que en puguem fer, en el sentit psicoanalític, és clar. Perquè la lletra d’un text d’una novel·la, per exemple, no ens garanteix un interlocutor que es faci càrrec del significat que li podem atribuir. Això seria com forçar els personatges d’una novel·la a tenir un inconscient  que no tenen. I encara que poguéssim conversar amb l’autor, aquest no es confon amb els personatges.

La posició de Lacan respecte la literatura, o l’art en general, és dir que la literatura sempre va pel davant que la psicoanàlisi. Recordem el que diu en el seu “Homenatge a l’escriptora Marguerite Duras”: “ella sap sense mi, el que jo ensenyo” ... “dic sense ambigüitat, i d’aquesta manera em sembla estar en la línia de Freud, que les creacions poètiques, més que reflectir les creacions psicològiques, les engendra... els poetes, que no saben el que diuen, tot i així sempre diuen, com ja se sap, les coses abans que els demés,... la poesia és creació d’un subjecte que assumeix un nou ordre de relació simbòlica amb el mon”.

Semblaria que l’obra d’art és un exemple de la producció d’un objecte que com a creació introdueix alguna cosa nova en el mon, alguna cosa que no existia abans, i que en posar-se en circulació modifica d’alguna manera el llaç social. És la tesi de Freud, que el poeta arrisca, cosa que no fa el lector o l’espectador que prefereix fantasiejar a través de l’obra.

Aquesta idea, em sembla, podria ser compartida per Harold Bloom, que és un dels estudiosos més reconeguts sobre l’obra de Shakespeare, que veu en l’autor com el que sap no solament reconèixer sinó inventar allò pròpiament humà, a partir de formular els personatges concebuts permanentment en la seva relació amb els altres i a si mateixos. Per a Bloom, Shakespeare, és ni més ni menys que l’inventor d’allò humà, perquè en les seves obres si apleguen les preguntes més essencials que travessen el món humà: el deute, la promesa, la llei, l’amor, l’odi, la venjança, etc. “Haver inventat els nostres sentiments és haver anat més enllà de la nostra psicologització”. 

M’ha cridat l’atenció que Bloom, respecte l’obra del Mercader de Venècia, subratlla com a personatge principal a Porzia, quant el que és l’habitual és que es destaqui la figura de Shylock, perquè és el personatge amb més força, sobre el que recau tota la tragèdia, amb el suspens del judici per la lliura de carn. D’aquesta manera es posa l’accent sobre la comèdia, perquè és a través de les argúcies de Porzia que es resol el transfons dramàtic de l’obra. La comèdia que representa Porzia, disfressant-se d’advocat, i capgirant el desenllaç que previsiblement li esperava a Antoni, ens fa veure que la llei no té sentit si no és la llei que fa accessible el desig. La llei és incompleta, imperfecta, i just per això és humana i apaivagadora.

El tema de l’amor

L’obra ens mostra els seus personatges convivint amb les seves passions. L’amor entre les diferents parelles d’enamorats, l’odi entre Antoni i Shylock, i la indiferència de Porzia cap a Shylock en la última part del judici, ja que no li commou el més mínim la situació en la que queda. Lacan parla de les tres passions del ser: amor, odi, ignorància, que són passions que tenen el seu lloc en la relació del subjecte amb l’Altre. En el transcurs de la història, l’exaltació, l’astúcia, l’acalorament, van canviant en els personatges. 

El tema de l’amor en la psicoanàlisi no és una qüestió menor, sens dubte perquè la psicoanàlisi es sosté en el lloc de l’amor. És el tema de la transferència. L’amor és el suport de la transferència i fa possible la suposició de significació, en la mesura que l’amor és l’amor a les paraules que evoquen un gaudi.

Em preguntava, donat que estem parlant d’un autor del segle XVI, si la novel·la contemporània segueix participant de nodrir les ficcions que exalten el llaç amorós, el llaç sexual, de la mateixa manera, en definitiva l’amor romàntic. Em sembla que no, no només que un cert romanticisme ha quedat caducat, sinó que allò que les obres d’art posen en joc s’allunyen una mica de construir ficcions a l’estil romàntic. Fins i tot, no se sap molt bé si les escenes passen en la realitat o no, d’alguna manera són històries que estan més arran del real, sobre la singularitat dels amors.

He recordat el llibre de Zygmunt Bauman, L’amor líquid, on caracteritza el llaç entre el subjectes en el món contemporani per la seva fragilitat, amb la conseqüència directa de la inseguretat que aquesta forma de llaç produeix. Aquesta fragilitat fa que els llaços duradors es tornin una càrrega pesada, ja que això, a més a més, limitaria la possibilitat de trobar una parella que es podria apropar més a les expectatives que un té. Aquesta concepció, més pragmàtica podríem dir, sembla que deixaria de banda l’amor, però com a psicoanalistes sabem que l’amor té també una dimensió real i que no s’esgota en el destí de l’amor romàntic.

Lacan, quan subratlla la dimensió real de l’amor ho fa posant l’atenció en el que és impossible de domesticar, el caràcter de l’exigència d’amor a partir del topall de la impossibilitat de la relació sexual. Quan torna a interrogar la idea clàssica que l’amor es l’aspiració a ser U, que l’amor ens pot fer U, de manera burlesca diu que res més lluny de la realitat, però també afegeix que això no vol dir que no tingui cap altre horitzó. Perquè no hi ha relació sexual l’amor es posa sempre a prova, per això Lacan diu que l’amor és una qüestió de valentia, “valentia d’afrontar un fatal destí”.  Si dóna un privilegi a l’amor cortès és perquè allí es posa a prova aquesta impossibilitat, per sobre la solució que pretén la novel·la romàntica o la solució de l’Església Catòlica. L’amor cortès, recordem que va ser una producció del feudalisme, com una manera molt refinada de fallar la relació sexual, fingint que són els subjectes que la fan fallar. 

M’ha semblat que aquesta dimensió real de l’amor podria ser interrogada en aquesta obra del Mercader de Venècia, a partir de la lectura que Freud fa de la història dels tres cofres, que per altra banda és d’on es desenvolupa l’argument de l’obra. Freud ens diu que creu haver trobar una resposta a un problema que li ve donat des de la clínica, o millor dit, encara, la història dels tres cofres dóna llum a aquest problema clínic. Es tracta de la pregunta de què és una dona per a un home i, per tant, de l’accés de l’home a la dona. Recordem tot el tema de la degradació de la vida amorosa, les determinacions edípiques de l’elecció objecte, la condició amorosa, etc. 

L’enigma dels tres cofres

Anem a veure aquesta peça de l’obra. Ho faig de la mà d’ Araceli Teixidó, que fa un comentari del Mercader de Venècia, a partir d’un comentari de Lacan. El pare de Porzia ha deixat manament abans de morir que la seva filla s’haurà de casar amb el  pretendent que esculli, entre els tres cofres d’or, plata i plom, el que contingui el retrat d’ella. 

Porzia planteja l’enigma a un pretendent:

La primera és la d’or, amb aquest lema:

“Qui m’esculli tindrà allò que molts desitgen”

La segona, d’argent, duu aquest auguri:

“Qui m’esculli tindrà tant com es mereixi”

La tercera, de plom, duu aquest obscur precepte:

“Qui m’esculli ho donarà tot a l’atzar”

Aleshores, es tracta d’escollir entre el semblant, l’ideal o la contingència. El primer príncep escull or, perquè pensa que allò que molts desitgen ens parla del valor del que és desitjat. Fracassa, dins hi ha una calavera i un missatge que diu que no és or tot el que rellueix, i per tant redueix el semblant al vuit, aquí representat per la mort. 

L’altre príncep que pretén a Porzia escull plata, és a dir el que ell es mereix. Dins hi ha el retrat d’un idiota i la llegenda que parla de la falta de consistència de l’elector.

Finalment, s’anuncia l’arribada de Bassanio. Aquest escull el cofre adequat, el que remet a l’atzar. D’aquesta manera Porzia podrà casar-se amb l’home que estima i ser estimada per ell.

El tema de l’atzar donaria aquí per aproximar-nos a la idea de Lacan de l’amor com a contingència. La contingència és allò que per un moment ens fa creure que la relació sexual és possible, alguna cosa deix de no escriure’s, com diu Lacan. Però recordem que és sobre el fons de l’impossible.

En qualsevol cas, val a dir, que encara que tot succeeix com estava previst –el pretendent guanya a la dama-, com diu Freud tot plegat resulta una mica forçat, perquè esperàvem que ens digués alguna cosa més de l’amor i l’atzar.

amb tu si, magre plom, que fins arribes

a amenaçar, més que a prometre auxili:

la teva planesa em mou més que l’eloqüència,

i et trio: en serà el goig de la conseqüència.

Porzia li fa entrega d’un anell com a senyal de compromís. L’escena es redobla amb els servents de Bassanio i Porzia, que també proclamen el seu amor i el seu compromís amb un altre anell.

D’acord amb Freud la prova dels tres cofres té ressonàncies amb un antic mite astral, que es repeteix en vàries obres amb d’altres variants però conservant els mateixos ingredients principals. La interpretació de Freud és que aquesta història és la simple elecció d’un home entre tres dones, simbolitzades pels tres cofres. Però allò que li crida més l’atenció és que aquella tercera dona tingui, en alguns casos, a més de la seva bellesa algunes particularitats: el mutisme com atribut, de vegades assenyat com a tal o amb alguna altra expressió assimilable. Com el fet d’ocultar-se en La Ventafocs, la pal·lidesa del plom en Porzia del Mercader de Venècia, o la modestia de la dona que estima i calla en Cordelia del Rei Lear.

En la seva anàlisi Freud conclou que per l’home hi ha tres relacions que resulten inevitables amb la dona, representades per la mare, la companya i la destructora, sent aquesta última la mare terra que l’acollirà novament en el seu si. El que Freud ve a dir és que en cada cofre hi ha una dona en el lloc de la mare.

Com assenyala Vicente Palomera, en un breu comentari sobre el tema dels tres cofres, es pot veure en la novel·la que el discurs de la dona i el seu mutisme no estan en una relació d’exclusió. La mateixa Porzia que parla tant bé en el terreny masculí, pot també tenir el desig de callar-se. Tota paraula femenina es desdobla en un silenci portador tant del misteri de la vida com de la mort.

El nus del símptoma

Lacan ens diu en el Seminari 20 que la dona entra en la relació sexual com a mare, que en les dones predominen els caràcters secundaris de la mare, que per l’home la mare contamina a la dona (Televisió). Accentua d’aquesta manera, seguint la vena freudiana, que des d’on la veu l’home la dona no existeix més que com a mare per la incidència edípica, prototipus de l’objecte primordial que fa que sigui causa de desig.

Si considerem, amb Freud, que l’amor és allò que ens treu a cadascú de si mateix, podem dir que per això mateix es torna enigmàtic, perquè el subjecte no sap ben bé què és el que l’enamora. Per això en l’anàlisi l’amor pot ser pres com un equívoc de la pregunta del subjecte, un medi a partir del qual el subjecte s’interroga sobre el seu ésser. En el llaç amorós el subjecte troba en l’altre alguna cosa que no li és aliena. L’amor és cec, i l’anàlisi pot esclarir allò que captiva al subjecte, aconseguint traduir la causa d’aquest drama.

És a dir, que en l’anàlisi l’amor adquireix la lògica d’un símptoma. Potser podríem llegir aquestes tres relacions inevitables com el cabdell que cada home ha de poder desfer per accedir a la dona. 

Pel fet que no hi ha llaç natural que articuli la relació sexual, per això hi ha símptomes. S’obre la perspectiva del símptoma neuròtic, entès com un disfuncionament, amb la dimensió de la repetició inconscient, en els embolcalls de les restes edípiques i narcisistes. Però també hi ha la perspectiva de l’amor que s’obra a l’Altre.

Si l’elecció d’objecte remet a les determinacions edípiques, hi ha també la condició d’amor, un nucli de real que Freud situa en la fixació, que no es transfereix i és constant.

Saber fer amb això és saber fer l’amor, com allò que es diferencia de ser un pur símptoma neuròtic. Si parlar d’amor és fer l’amor, com diu Lacan, és perquè d’una banda l’amor necessita de la paraula, i d’una altra la paraula en l’experiència analítica és una operació que voreja un buit. Operació que es pot descriure de l’amor condicionat a l’amor amb condicions.

L’amor condicionat està lligat a l’inconscient com a repetició, i el que posa en primer pla és un fer tenyit de dificultat, un no saber fer... D’alguna manera implica posar-li condicions a l’altre, intentant que l’altre s’ajusti al propi programa. Generalment, això es tradueix en voler canviar a l’altre, sense poder veure que això que es rebutja és allò que ha motivat inconscientment l’elecció.

L’amor amb condicions s’ha de treballar, perquè el subjecte sap de les pròpies condicions i té en compte les de l’altre. Per això és un saber fer amb la falta i pot gaudir de la llibertat d’un buit alliberat.    

---------------------------

*Ponència en la Jornada "Shakespeare: una lectura psicoanalítica", COPC-Tarragona, 26 de maig de 2012

Referències:

Sigmund Freud, “El tema de la elección de un cofrecillo”, 1913

Sigmund Freud, “El poeta y la fantasía”, 1907

Jacques Lacan, “Homenaje a Marguerite Duras”, 1985

Jacques Lacan, El Semianrio 20, Aún, 1972-73

Jacques Lacan, Televisión, 1973

William Shakespeare, “El mercader de Venècia” en William Shakespeare Teatre. Edicions 62, 1982.

Vicente Palomera, “Tres relaciones inevitables en el hombre”, http://www.elp-debates.com/Too_Mach/Too_Mach_3.pdf, 2010

Araceli Teixidó, “Comentario de El mercader de Venecia, de William Shakespeare, a la luz de un comentario de Lacan. http://www.scb-icf.net/nodus/

Harold Bloom, Shakespeare: la invención de lo humano, Anagrama