La influència social: suggestió i transferència

Davant la pantalla tots som espectadors*. Veure una pel·lícula és recrearla , descobrir un camp de significacions que simbolitzen alguna cosa de la pròpia vivència. Però si l’espectador és a més a més, crític de cinema, un sociòleg, un antropòleg, un psicòleg, o un apassionat del cinema, segur que no podrà evitar veure en la pantalla alguna cosa més que una simple història d’entreteniment. En qualsevol cas, l’efecte de transmissió funciona tant sols quan es posa en joc el desig de l’espectador. És evident que les imatges cinematogràfiques constitueixen una mena de llenguatge que són l’elaboració d’un missatge que parla a través del que mostra. Els que fan cine aporten les seves mirades més o menys particulars o originals d’una realitat social o altra, no com un reflex sinó com una figuració.

Per això que Lacan diu que l’obra d’art no s’interpreta, en el sentit psicoanalític del terme, perquè l’obra d’art és ella mateixa una interpretació. Tota obra d’art ja és una mirada sobre el món En aquest sentit la psicoanàlisi no és una tècnica que s’aplica, no es psicoanalitza una obra. Més aviat, cada obra serveix per a interrogar la teoria i ens convida en tot cas a posar-la a prova, si no és que s’avança a noves formulacions.

Els interrogants de la pel·lícula

Pel que sé la pel·lícula “La Ola”, del 2008, és un remake d’un altre film, amb el mateix títol, del 1981. Aquesta primera pel·lícula era un treball fet a partir del testimoni d’un experiment realitzat per un professor d’història, Ron Jones, en una escola de secundària de Palo Alto el 1967, que sembla ser que no va acabar gaire bé.  

L’interrogant que es desprèn de la pel·lícula, està ben clar: és una interpel·lació sobre la possibilitat que torni a sorgir un moviment totalitari en l’actualitat, tal com va ocórrer en el temps de l’Alemanya nazi. Amb aquest interrogant la pel·lícula ens apropa a diferents aspectes del comportament de l’individu en el grup que ens permeten fer una lectura sobre les implicacions psicològiques, i ètiques, que suposa participar en els grups.

La Ola ens remet a un moment originari de la fundació del grup. A partir de la consigna didàctica, es posen en funcionament els mecanismes de constitució d’un agrupament. Una primera qüestió és que la cultura i l’ordre establert han estat fundats en un acte de violència i d’exclusió de l’Altre. Per a que sorgeixi un grup és necessari que s’instal·li una lògica de segregació. En La Ola aquesta lògica fundacional del grup, va prenent consistència a través del valor de les insígnies, els uniformes, les cançons, la salutació i tots els elements que conviden a l’equiparació dels individus del grup. Aquesta violència estructural del grup estableix que hi ha un dins i un fora, els que no estan amb mi estan en contra de mi, amics i enemics, defensors i detractors. Lluny de pensar que el social és la solució a la violència no n’és altra cosa que la seva causa.

Una altra qüestió és la instrumentalització de les passions dels individus en el grup. El grup ofereix als individus una sèrie de respostes homogeneïtzadores als seus interrogants particulars. Això és una constant en la pel·lícula. Els adolescents passen d’un estat d’apatia i indiferència a una actitud de defensa de certs ideals, de seguretat al voltant de com cal actuar, amb entusiasme pel que poden fer gràcies a La Ola. Això els torna confiats, fins l’extrem de passar de la valentia a la temeritat, com ho poden veure en el jove que decideix pintar la marca de La Ola a d’alt d’un edifici. Però no solament els joves són enduts per la passió, també el líder.

El professor Rainer és el vertader protagonista de la història. Això en el punt que la seva passió constitueix un índex de la seva responsabilitat subjectiva. En la mesura que fa l’elecció de fer-se objecte de la maquinària grupal que es posa en funcionament dia a dia, troba en aquesta decisió un modus de satisfacció del qual n’és responsable.

Un altre punt important, és el lloc que ocupa el líder en relació als membres del grup. Aquest lloc que ve a ocupar el professor provoca una identificació entre els membres, reforçant el sentiment de pertinença al grup. La força del grup gira al voltant de la seva unitat, que està representada per la creença en el professor, enfortint la il·lusió de poder i de invulnerabilitat. Quan la creença es trenca per alguna raó, la il·lusió aleshores cau i es produeix la desorganització i el pànic. Això s’observa quan el professor, davant l’auditori de seguidors, dóna per finalitzada l’experiència.

És aleshores que queda clar que la identitat de cadascú té per suport als altres, que són la referència constant. És a dir, en el grup el subjecte és en la mesura que els altres ens confirmen allò que nosaltres som, i que al mateix temps delimiten la diferenciació amb aquells que no són similars.

Finalment, cal també referir-se als que no s’adapten, els que no se sotmeten a la pressió del grup. Una de les noies és la primera que s’incomoda davant l’homogeneïtzació que exigeix el grup. En podríem preguntar per què aquesta noia es nega a fer servir la camisa blanca?  Es pot dir que aquesta noia no es deix seduir per la passió de la instrumentalització.

El fenomen de la influència social

A la llum del que la pel·lícula ens deixa plantejat és possible interrogar-nos sobre el que es coneix com el fenomen de la influència social. És a dir, aquella capacitat de l’individu per a modificar el comportament, els sentiments o els pensaments dels altres sense recórrer a la força. De fet és un fenomen que s’observa en la vida quotidiana, quan un individu interactua amb els demés en diferents situacions i processos. Sovint es fa difícil apreciar si l’opinió o la creença d’un individu no deriva de l’opinió o les creences dels altres amb els que conviu. El fet que es formin opinions en les persones i que aquestes siguin compartides, que visquem segons un sistema de creences, que desenvolupem hàbits i costums, respon a la mateixa  naturalesa del vincle social.

Per això, la caracterització de l’individual i el social està en el centre d’aquesta problemàtica de la influència. L’individual i el social són realitats separades, independents, diferenciables, o són en tot cas inseparables i interdependents? La resposta dels autors a aquesta pregunta és que tots dos es poden delimitar analíticament, però en la pràctica social l’un no va sense l’altre. No hi ha societat sense individus, i els individus no estan mai fora de la societat. 

El fenomen de la influència social comença a ser estudiat entre finals del segle XIX i principis del XX, per uns quants autors que des de llocs diferents observen els canvis de la realitats socials que s’estan produint, com ara la modificació demogràfica de les ciutats i el sorgiment de les classes populars. Un d’ells és Gustave Le Bon, considerat el primer psicòleg social, que escriu el 1895 Psicologia de les multituds.

L’originalitat de Le Bon consisteix en que fa descansar en la vida psíquica inconscient la motivació dels canvis en el comportament d’un individu immers en una multitud. Per a Le Bon, i per a d’altres autors de l’època, els individus quan estan en una multitud mostren un comportament en el que perden tota autonomia, capacitat de raonar, es tornen impulsius i violents. La reunió d’individus en una massa dóna lloc al naixement d’una entitat supraindividual que anomena “ànima col·lectiva”. L’individu perd la seva condició de ser racional i autònom, i queda al descobert l’inconscient.

La causa de la modificació psicològica de l’individu en la massa és la suggestió. Factor que tots els teòrics de les multituds utilitzen per explicar els efectes de despersonalització, com un fet fonamental de la vida psíquica.

La investigació freudiana de les masses

L’ús de la noció d’inconscient per a fonamentar la descripció del comportament de les multituds, i accentuar el seu paper en l’exposició de la psicologia de les col·lectivitats, són elements determinants per a que Freud prengui a Le Bon com a punt de partida per a la seva investigació sobre les masses. Ara bé, Freud fa notar la diferència entre la noció d’inconscient utilitzada per Le Bon i per la psicoanàlisi, que sobretot es distingeix en el concepte d’allò reprimit que no hi és en Le Bon. Ente l’individu i el grup, que Le Bon descriu com una divisió entre conscient i inconscient, Freud matisa que en l’individu hi ha també el reprimit inconscient. Això està en el text de 1920 sobre Psicologia de les masses i anàlisi del jo.

Freud no rebutja ni critica les elaboracions precedents. En tot cas les aprofita per a fer progressar les seves reflexions. No fa el que se’n podria dir una psicoanàlisi aplicada a la investigació social, sinó que posa a prova alguns conceptes de la investigació analítica en la investigació dels fenòmens socials. En aquest sentit senyala que la noció d’inconscient exigeix no perdre de vista la incidència del subjecte en cap fenomen social. La investigació analítica no està aïllada del social en el que el subjecte participa. Cito: “en la vida anímica individual s’hi troba integrat sempre, efectivament, l’altre, com a model, objecte, auxiliar o adversari”. Per això, el comportament de les multituds no és mai independent dels processos mentals del subjecte, fet que el porta a sostenir una tesi que fins i tot en l’època actual segueix sent polèmica: que la psicologia individual és al mateix temps psicologia social.

Per altra banda, Freud no perllonga les descripcions respecte a les modificacions del comportament de l’individu en la massa. Més aviat es pregunta per l’explicació psicològica que té la modificació que la influència de la massa imposa a l’individu. No qüestiona que es tracti de suggestió, sinó que el problema és poder donar compte de la seva constitució i els fonaments del seu poder.

A partir d’aquest senyalament, Freud introdueix el concepte de “libido”, que no s’havia fet servir en les explicacions precedents sobre el problema en qüestió. Freud s’aplica a posar a prova el concepte de libido en el camp de la col·lectivitat, esperant que pugui formalitzar de manera més lògica el fenomen de la influència. Es tracta de poder aclarir l’essència de la potencia de la suggestió per influir el comportament de l’individu.

Juntament al concepte de libido, la identificació i l’Ideal del Jo, són els trets fonamentals de la reflexió freudiana per explicar les raons lògiques de la influència per suggestió.

La preocupació de Freud es mirar de respondre a la pregunta de què és el que manté la unitat de la massa? Perquè hipnosi, suggestió i contagi no són suficients. D’altra banda l’efecte de fascinació, d’influència, que exerceix el líder sobre la massa a través del prestigi, tampoc contesta l’interrogant. Quin és el seu origen, i quina cosa és aquest prestigi? que pot desplaçar l’opinió de la massa dirigida cap a objectius determinats sense vacil·lacions.

Freud rescata del treball de Le Bon el caràcter irracional de les masses, on el pla afectiu es posa de relleu. És en aquest pla on Freud es deté per explicar el lligam entre els membres. L’amor entre els membres i el del cap per a cadascun d’ells produeix la cohesió de la massa, sustentada per la creença.

En el fenomen de massa es produeix la següent particularitat: “una multitud han posat un objecte, un sol i el mateix, en el lloc de l’Ideal del Jo, i a conseqüència d’això s’han identificat entre si i amb el seu Jo”. És a dir, l’objecte exterior amb el que s’identifiquen és el conductor, el líder. És així com aquesta figura (idealitzada), s’incorpora al jo de cadascun dels integrants de la massa com ideal (del Jo). Ara tots els membres de la massa comparteixen el mateix ideal del Jo i es poden identificar entre si. Quan el líder cau del seu lloc ideal, es descompon la massa.

La noció de identificació i els seus impassos

Què ens ensenya aquesta lògica que postula Freud? Que el líder és un personatge necessari a nivell psicològic, en la mesura que fa possible projectar desitjos i aspiracions del subjecte, complint una funció de protecció en front les adversitats de la vida. Proporciona seguretat i dóna sentit de pertànyer a un grup determinat. És especialment important en els contextos de crisi subjectiva que podem viure en diferents moments de la vida. Sovint es fa referència a l’adolescència, precisament per la pèrdua de rellevància de la família. És fàcil comprovar com els model d’identificació es van desplaçant de l’àmbit de les famílies, anant a parar sobre els herois de la cultura de masses, que venen a complir aquest paper d’objecte idealitzat. Altres figures substitutives, a partir de mecanismes inconscients, passen a ser personatges mítics, en l’àmbit de l’art, de la política, de la ciència o de l’esport. Sense anar gaire lluny, el fenomen del futbol i els ídols musicals en són exemples actuals.

Reflexionem una mica sobre el concepte d’identificació. No és un principi evolutiu, ni té a veure amb una maduració del sistema nerviós, sinó que és un principi de caràcter psíquic, que opera de manera individual però sempre a partir d’un altre. Freud diu, per exemple, que és el primer lligam afectiu amb l’altre com a semblant. Aquesta identificació primera correspon a l’assumpció de la pròpia imatge, com a constitutiva del jo. És l’estadi del mirall que formula Lacan, a partir de l’experiència que el nen davant el mirall es reconeix en la seva imatge, reconeix les persones i les coses, i es meravella d’aquest reconeixement, cosa que en els animals no es produeix.

Aquesta experiència satisfactòria instaura un autoerotisme primari, en el sentit de Freud, que dóna origen a l’existència d’un aparell psíquic i la inserció en el món social. Perquè no s’ha d’oblidar que tant l’experiència de satisfacció com l’autoerotisme només han estat possibles a partir de la intervenció de l’Altre, en primer terme el desig dels pares que fan que la satisfacció del bebè tingui sentit. L’experiència de satisfacció no és la resposta a una necessitat, sinó una significació que ve donada per l’Altre, de manera que aquest Altre opera des de l’interior del subjecte. La identificació, doncs, té com a efecte el sentiment d’estar arrelat a alguna cosa, de formar part de l’Altre, de comptar per l’Altre.

Amb aquests plantejaments, qualsevol tendència a pensar en la dualitat individu/societat entra en crisi, per la qual cosa pensar en una suposada identitat essencial es fa insostenible. La mateixa hipòtesi de l’inconscient fa entendre el sentiment d’estranyament en el subjecte, allí on el jo voldria reconèixer-se en la voluntat o en la consciencia de si, l’inconscient apareix com a Altre. Dit d’una altra manera, que el subjecte no té identitat i és per això que busca identificar-se.

És a dir que la identificació funciona com una espècie d’embolcall que el subjecte rep de l’Altre, marca elemental i personal que el fa semblant i al mateix temps li atorga una particularitat.

Aquesta solució de la identificació, que dóna compte tant de la realitat psíquica com de la realitat social, equival a la contribució del Pare a l’estructuració del social. El pare en la teoria freudiana funciona com un catalitzador entre les demandes de la cultura i les exigències de la pulsió, com a consciència moral. Freud està d’acord amb la cultura, que el subjecte té que fer renuncies per tal de socialitzar-se. La funció del pare és la de fer possible aquestes renuncies per la via de la prohibició. Però al mateix temps, la lectura que fa dels esdeveniments socials produïts en la seva època el duen a pensar que el lloc del pare és a l’hora la causa de les neurosis. És a dir, que Freud pensa la neurosis com un conflicte moral entre el desig i el deure.

Aquest punt el podem ubicar en el text de 1930 sobre El malestar en la cultura, on parla del sentiment de culpa com el problema més fonamental en el desenvolupament social. La conclusió de Freud és que el pare entra en una certa crisi perquè no pot treure el subjecte del conflicte, sinó que forma part d’ell.

La ideologia de masses avui

Aquestes qüestions estan desenvolupades en el recorregut de l’ensenyança de Lacan. Per tant en un altre context d’època, quan la crisis i la caiguda del pare són més evidents. Això ho afirmen també molts autors de diverses maneres, posant de relleu que la civilització actual ha deixat enrere les costums, les tradicions i els valors posats en peu en els inicis de la modernitat.

Lacan fa una lectura de com és que el desenvolupament de la civilització deixa tocats els ideals, i això té incidències en el vincle social i en la subjectivitat. En aquest sentit Lacan treballa exhaustivament la relació entre el pare i el capitalisme. Això es pot trobar en el Seminari 17, on diu que en l’ordre capitalista els ideals no estan assegurats en la família, perquè el funcionament capitalista no produeix ideals, sinó que fabrica objectes. És molt diferent que el vincle social estigui regulat per ideals que reclamen sacrificis, que estigui regulat per la fabricació d’objectes. En lloc de renúncies, la civilització empeny el subjecte a trobar la satisfacció, el que es fa palès per la via del consum.

Ara bé, la cultura, que imposa la fabricació extensiva dels productes, al mateix temps que cultiva el consumisme, també cultiva implícitament la privació, perquè a l’hora que cal produir per a consumir, també es fa necessari consumir per a sostenir la producció. És a dir, que la producció extensiva es torna insaciable i produeix la insatisfacció, allí on s’esperava que aportés satisfacció. La tesi és simple: l’abundància és equivalent a la falta de satisfacció.

Mentre que en l’època de Freud el pare era un medi per fer que cadascú anés pel camí correcte, a través del ideals s’aconseguia col·lectivitzar i fer civilització, en el discurs capitalista el domini i l’homogeneïtzació s’aconsegueix a través de la producció d’objectes, sense els quals ens sentiríem perduts en la vida quotidiana. Això és un fet, que en la mesura que avança la civilització, més ens donem compte que som dirigits per tots els productes, aparells, eines, de les que no en podem prescindir.

La incidència que té això en la subjectivitat és palesa en tots els àmbits de la vida quotidiana: la precarietat dels llaços de família, de parella, en el treball. La consciència de precarietat és un dels trets de la nostra època, que no existia trenta o quaranta anys enrere. A resultes d’això el sentiment del sense-sentit genera una crida a les solucions reparadores, solucions sovint animades pel retorn a les sabiduries (budisme, pràctiques més o menys ascètiques) o noves aplicacions de la tècnica (cosmètica, cirurgia estètica). El sentiment de sense-sentit és un índex lligat al fet que els objectes produïts no aconsegueixen aplacar la insatisfacció sempre latent.

El resultat és un individualisme creixent i furiós, on cada subjecte és obligat a convertir-se en l’agent i responsable directe dels seus propis llaços socials. És un individualisme forçat. Cadascú és fa càrrec dels seus llaços socials: la necessitat de construir alguna cosa, una parella que duri, una família que no es trenqui, un entorn laboral que sigui durador. No és com en d’altres èpoques, que el problema era com sortir del llaç social (les obligacions dels llaços prescrits, estereotipats, consistents i del control que implicaven), sinó de com fer-los possibles i mantenir-nos-hi.

Una temptació és el retorn als comunitarismes autoritaris, com invitació a un retorn a la tradició moral, com alternativa o via d’escapament, que com diu Lacan sempre evoquen un déu obscurs.

La transferència

Què podem fer amb tot això? D’una banda, no es tracta de veure un paisatge erm, ni estar en contra del capitalisme, perquè la alternativa és l’exclusió. Però no obstant, conèixer la seva lògica ens pots permetre sostenir altres desitjos que no en farien de la plusvàlua la seva causa, i suscitar-los. Aquesta és la idea de Lacan, que la psicoanàlisi pot retornar al subjecte la seva singularitat, aquella part del desig que no entra en el gran circuit del discurs comú. I és també l’aposta de l’educació, quan no es limita a un acte professional sinó que es fonamenta en un compromís amb el destinatari.

El mètode psicoanalític se sosté en una renúncia de l’analista a quedar ubicat en el lloc de l’Ideal del Jo. Tot i que la transferència el du a transitar per aquest lloc, sota la forma de subjecte suposat saber, és a condició de no quedar-se posicionat en aquest lloc.

Sense amor no hi ha suggestió possible. La libido és el fonament del poder de la suggestió i de les seves limitacions. Més enllà de la suggestió, l’amor, entès com la possibilitat de transferència libidinal i peça clau de la identificació.

Per a Freud, i Lacan, la transferència és una suggestió que s’interpreta. La pròpia estructura analítica empeny que l’analista vagi a ocupar el lloc de l’Ideal, de l’Altre a qui se li demana. La suggestió ve per aquesta via. Per això l’analista s’ha de preguntar per la demanda, per saber en quin moment respondre. 

La transferència s’entén com un ús diferent a l’exercici del poder que un analista pot tenir sobre el pacient. En aquest sentit, la transferència és interpretació de la suggestió. Apunta a l’amor, per on el subjecte podrà situar  l’objecte del seu desig.

*Intervenció en el cinefòrum sobre la pel·lícula "La Ola", a la XIX Setmana psicològia de la URV, 27 novembre 2012