4 de desembre del 2016

Pares i mares, avui

Conferència dictada en el curs Infància 0-6 anys, organitzat per la Secció de Ciències de l'Educació del Centre de Lectura de Reus i el Centre de Recursos Pedagògics del Baix Camp, el 29 de novembre de 2017

El títol que he escollit, “Pares i mares, avui”, és una acotació al que en principi figurava com a previst en el programa, “Educar les noves generacions, des del punt de vista dels pares”.

Crec que l’educació de les noves generacions no es pot pensar sense tenir en compte el moviment general en la societat sobre l’experiència de la infància, amb els seus moments de crisi i problemàtiques que anem vivint, de les que se’n fan ressò la política, les institucions, els mitjans de comunicació. Tot  aquest moviment també toca de manera particular els pares i les mares, en la seva experiència subjectiva en la seva doble condició, d’agents educadors i participants de la marxa del món. 

És a dir, la funció del pare i la mare està marcada pel discurs que travessa les èpoques, un entramat que afecta la vida social, econòmica, política, i les formes del matrimoni, la família, la idea d’infància, fins i tot els llocs del masculí i femení. És en l’actualitat que comencem a notar els efectes del discurs del capitalisme i la tècnica en els vincles socials, a nivell  de l’amor, sexual, familiar, etc.

Miraré, doncs, de mostrar també l’enorme incidència que té aquest discurs en el que és un pare o una mare, i la concepció que pot aportar la psicoanàlisi.

Quins pares i mares volem
És bastant freqüent que els pares i les mares joves, o no tant joves, es preguntin amb certa angoixa per la seva paternitat, el seu exercici de pares i mares. Ho estem fent bé? Si som permissius, això els faran capritxosos i rebutjaran els esforços? I si ens passem d’estrictes, no estarem menystenint la seva autonomia i creativitat? Passem prou temps amb els fills, com conciliar el treball amb la vida familiar?

Quan els nens són molt petits crida l’atenció que hi ha una sèrie de fenòmens, que a primera vista es presenten com a problemàtics en el nen, però que tot i així l’experiència demostra que moltes vegades no ho són. Són situacions que en tot cas esdevenen una inquietud per la seva proximitat, en la majoria dels casos lligat a un malestar en la mare:
  • Dones que es presenten en tant que mares, que fan de mares solament, o són mares soles.
  • Amb certa freqüència hi ha homes que diuen “estem embarassats”. Pares homologables a la mare pel que fa a la criança. Fan el que cal prenent el model de la mare mateixa.
  • Hi ha consultes pel mal funcionament fisiològic, perquè no poden evacuar les femtes, per exemple, o en contrast aquells en els que el control dels esfínters no esdevé fins els quatre anys.
  • També nens molt petits que rebutgen els aliments, però sense està desnodrits, el nen no menja, o menja poques coses i molt limitat però sense estar malalt. N’hi ha que amb quatre anys prenen el pit combinat amb les menjades.
  • No parlen molt, alguns no parlen fins els tres anys i quan ho fan no se’ls entén quasi res.
  •  Molts nens dormen amb els seus pares, amb ambdós o amb un o l’altre. La parella deixa de compartir el llit per fer-ho amb els fills.
Totes aquestes situacions posen en joc que sostenir-se en les funcions parentals no és sense fer-se preguntes. De vegades és la mare de la mare qui orienta la cura del nen petit, intervenció que és viscuda en ocasions amb contradiccions; s’hi pot afegir el pediatra, l’educadora o la psicòloga de l’escola.

Com trobar la mesura justa, aquest savi equilibri entre l’exigència i el deixar fer? No hi ha cap manual o una prova que ens serveixi de brúixola?

La resposta és senzilla. Aquest manual no existeix. No hi ha que perseguir al pare o mare perfecte. De fet no existeix, i en tot cas quan trobem algú que s’hi assembla molt és una catàstrofe.

Quan un pare vol col·locar-se en el lloc del pare perfecte, sense mancances ni debilitats, això asfixia als fills, i pot acabar malament. No els deixa cap lloc perquè ells trobin el seu propi camí.

Un pare o una mare imperfectes ofereixen en canvi moltes virtuts als fills perquè els donen l’oportunitat de millorar les seves mancances i trobar en això una manera de superar-se en la vida. Poden estar  advertits, a més a més, a l’hora d’escollir parella o professió, dels límits reals que existeixen que ja hauran constatat en la seva pròpia família.

Infància solitària
Una primera observació és que avui l’experiència de la infància és més solitària que al segle passat.
Avui la infància està contaminada de manera particular per l’individualisme de massa de l’època. Aquesta és una expressió que ve sent utilitzada des del camp de la sociologia per caracteritzar una tendència visible en les societats occidentals dels últims anys. No és un individualisme en el sentit de ser possessiu o humanista, sinó centrat en el culte de la pròpia interioritat, l’autenticitat emotiva, l’autoexploració i la idea de felicitat a través de la recol·lecció de sensacions internes que trenquin la monotonia de la vida quotidiana. Aquest individu actual es troba amenaçat per la incertesa i la indefensió, i sovint delega la seva llibertat i substitueix la responsabilitat per la tutela, de la mà dels sabers experts i la cultura terapèutica, dels quals desconeix els seus principis d’actuació.
La infància solitària és una de les conseqüències de les condicions en que viuen les famílies, així que l’experiència que tenen dels fills també està travessada per aquesta recerca de la felicitats, els nens desperten moltes emocions, passions, i són font de satisfacció.
Podem veure la dificultats que tenen els pares per inserir-se en el món laboral, amb els contractes que regeixen el món laboral. Pel que fa a les dones, elles són sol·licitades com a mares com no ho havien estat mai, amb una empenta cap el treball que té una importància creixent en el mercat laboral.
Tota aquesta mobilització dels pares i les mares fa que els nens siguin més solitaris; també ho són perquè tenen menys germans, les famílies nombroses són escasses; els avis que viuen més temps, moltes vegades viuen lluny.
Aquests nens més solitaris passen més temps en xats, internet o sols davant la tele. Totes aquestes pantalles miren a aquesta infància, la cuiden i també instal·len una dependència que el nen retrobarà quan sigui més gran en les ofertes del mercat.
Ja fa un temps que hi ha tot un debat sobre el paper de les pantalles, amb intents de regulació que van des de si s’han de restringir o acompanyar els infants. Les pantalles atrapen tant als adults com els nens. I, per exemple, quan l’únic ritual és la tele, menjar-hi davant, parlar sobre ella o quedar-se en silenci davant l’aparell, això no és el mateix que el ritual de l’oració en comú de la tradició. 
El nen objecte
Tota aquesta oferta el que amaga, ens diu Eric Laurent[1], és que l’objecte és el nen mateix, el nen com a objecte de satisfacció. I no és el mateix l’experiència del nen com a objecte de satisfacció que el nen com a ideal en el desig dels pares, posicions que sempre entren en tensió. Sens dubte que aquesta tensió sempre ha existit, però a dia d’avui sembla que el nen es decanta a ser més una font de satisfacció, que desperta passions i de vegades suporten el pes d’ideals que poden arribar a ser terribles (tenir èxit, ser excel·lents, etc.), que tenen el seu preu.
Això ens dona una dimensió del nen com a objecte, produït com un objecte. És una experiència de la nostra època, que de forma clara es veu en els avenços de la biologia, perquè toca la producció del nen. A més dels avenços del segle XX amb la reproducció o fecundació assistida, al segle XXI ja podem parlar de reproducció inventada. Hi ha un ventall de tècniques noves que van des de l’estimulació ovàrica fins a la gestació per altres, etc., que empeny cap a un control de qualitat a tots els nivells, i sorgeix el tema de com regular-ho (treure-ho del mercat, si és un do, si cal subvencionar-ho, etc.).
Ara que hi ha les famílies descomposades i recomposades, el valor de la família està en el nen com a tal. En els països europeus el dret s’està reconfigurant per definir les obligacions dels pares. Els matrimonis del mateix sexe ho complica, però el tema està en com assegurar-se que el nen pugui comptar amb els compromisos i les obligacions dels pares.
Aleshores, el nen mateix, que és objecte de control, es torna instrument de control. El mateix nen es torna com una càmera de vigilància que ja des de la llar d’infants assegura les bones pràctiques parentals.
El nen dels drets
Els infants sempre han estat sota la mirada dels adults en totes les èpoques. I per això podem preguntar-nos quin nen esperem avui. Sens dubte, la promulgació dels drets del nen ha produït millores indubtables en la protecció de la infància, però també convé veure que ha suposat un canvi molt important respecte la consideració del nen i de la infància.
Per això podem pensar que el nen d’avui és el nen dels drets, i que aquest nen ha deixat enrere la idea del nen considerat com inacabat.
Com ens ho recorda J.R. Ubieto, en una altra època era l’educador qui explicitava la intencionalitat educativa, però avui aquest esquema és ja impensable sense tenir en compte els principis de participació i co-responsabilitat. S’espera i es promou que sigui el mateix subjecte que desenvolupi la seva capacitat a partir de la seva experimentació i l’actuació constant en la cerca de solucions a les diverses problemàtiques.
Cal algú més que l’entorn familiar per educar un nen? És una pregunta que pot ser oportuna perquè en aquest moment hi ha una “Recomanació del Comitè de Ministres del Consell d’Europa dels Estats Membres” per oferir als pares la possibilitat de formar-se en escoles de pares en el que se n’ha dit la “parentalitat positiva” que consisteix en promoure “un conjunt de conductes parentals que procuren el benestar dels nens i el seu desenvolupament integral des d’una perspectiva de cura, afecte, protecció, enriquiment i seguretat personal i pautes educatives, i inclou l’establiment de límits promovent el seu complert desenvolupament, el sentiment de control de la seva pròpia vida i puguin assolir les millors fites tant en l’àmbit familiar com acadèmic, amb els amics i en l’entorn social i comunitari”.
S’introdueix en el si de la família un aparell de gestió per resoldre les relacions entre pares i fills: aprendre a gestionar  les emocions, tècniques d’entrenament
La funció de familiarització de la família
Afortunadament, el nen dels drets el que vol és saber sobre un altre sentiment, el “sentiment de pertinença” i es pregunta “a qui pertanyo”, perquè el nen dels drets no és exactament el nen en el vincle familiar.
Hi ha una conversa actual al voltant de les formes de fer família, a partir del què es pot pensar com la fi d’una forma tradicional de família. Amb totes les variacions i creacions hi ha discursos que entren en conflicte sobre què són el pare i la mare. Però tot i que es pugui recolzar en la biologia, aquesta no podrà mai explicar el conjunt de vincles que s’estableixen entre els seus membres. El més propi de la família és la seva funció de familiarització, com una funció que fa possible obtenir un desig que estigui articulat en un relat.
Per això la família és una constel·lació i un complex, un grup arbitrari d’elements amb relacions complexes entre si. El psicoanalista francès Jacques Lacan va saber traduir aquest complex en una fórmula que explica les funcions del pare i de la mare més enllà de ser una qüestió de persones o d’un sistema parentiu o les ficcions jurídic-socials possibles.  
En l’espai familiar el nen podrà trobar el desig del que n’és la causa. Un desig que es recomanable que no sigui anònim, que tingui en algun dels pares la seva formulació, i que el nen entendrà de manera més o menys encertada, com la raó per la que ha vingut al món, en un espai que li dona un lloc, més o menys precari. Aquesta trama familiar és necessària per l’aprenentatge del bé i el mal, per saber com cal comportar-se en la vida, com fer ús dels semblants i afrontar els sentiments contradictoris que hom pot tenir al mateix temps.
Tot aquest saber familiar, tingui la família la forma que tingui, és en cada cas una invenció, perquè no hi ha res en la naturalesa que digui com ser un pare, ni com ser una mare, ni com ser un fill, com tampoc hi ha res en la naturalesa que respongui de com ser un home, com ser una dona, ni com ser un nen.
Des de la psicoanàlisi no és possible fer la defensa d’una forma familiar concreta, perquè és el nen que crea la família, i és del costat del nen que es planteja sempre l’objecció a la ficció familiar. Dit d’una altra manera, la família és la família dita pel subjecte, sostinguda per la idea que el subjecte s’ha fet d’ella. El que el subjecte diu de la família és sempre una novel·la, un mite, amb uns personatges i un argument. És per això que la psicoanàlisi planteja la possibilitat de travessar aquesta història, per intentar situar-se d’una altra manera respecte a ella.

Per això les intervencions dels professionals en el camp de l’atenció i l’educació dels més petits ha de ser molt acurada i respectuosa del treball que el nen ja fa pels seus propis medis, i apuntar en tot cas a no distreure de la seva funció als pares. Avui ens trobem amb un doble problema: d’una banda els progenitors tendeixen a trobar-se perduts i desorientats respecte l’educació dels fills, i aleshores dirigeixen les seves demandes i inquietuds als professionals buscant una brúixola que els senyali el camí, però el que han de saber aquests professionals és que ells no poden substituir amb el seu saber les funcions d’aquells.
Si Lacan deia que la família representava el lloc irreductible d’una transmissió[2] és perquè el desig dels pares no pot ser anònim, el nen ha de poder trobar en l’espai familiar l’encarnació del desig del que n’és objecte, perquè d’aquest desig que es desplegarà en aquest espai concret que és la família el subjecte es fabricarà el seu propi.

Com pensar l’autoritat, avui?

El que avui sembla urgent és pensar la figura de l’autoritat (3). Tradicionalment lligada a la figura del pare, Lacan va saber separar el pare del que en va dir el Nom del Pare, com una funció paradoxal de prohibició-autorització, que funciona o no més enllà de les persones presents. I fins i tot quan el pare falta o està absent, no falta un discurs del que per a ella és un pare. A més, la mare tal vegada també ha tingut un pare.

L’efecte que sobre les noves generacions té l’absència d’uns valors tradicionals domina la teoria de que els pares cal que recobrin l’autoritat perduda. Hi ha qui reclama tornar a models educatius més estrictes enfront la cultura del deixar fer, que ha diluït l’autoritat dels pares per establir en el si de la família relacions més lliures i igualitàries.

Qüestionada la fórmula tradicional, avui l’autoritat està sostinguda majorment en afectes compartits o, quan això fracassa la pendent de la via judicial apunta en l’horitzó.

Què fer? Volem canviar l’autoritat definitivament per normes? Volem cursets on els pares aprenguin a tenir autoritat? Supernannies amb sistemes de premis i càstigs que fabriquin pares útils i pràctics? Volem educar els nens perquè siguin bons gestors de les pròpies emocions i emprenedors?

Això no sembla la solució, ni tampoc tornar a una tradició que ja no existeix. Totes les formes, monoparental, homoparental, adoptiva, etc., són ficcions que permeten a un nen créixer i desenvolupar-se. Cap model és òptim, i cap model genera patologia.      

Com entén la psicoanàlisi l’autoritat? No és una qüestió de major o menor fermesa, això és un fals problema. Com ho argumenta Laurent, l’autèntica autoritat deriva de com la persona soluciona la seva simple culpa d’existir.

De fet el món funciona sense autoritat, per això ens preguntem sempre en nom de què estic fent el que faig.

Hi ha la culpa de ser pares, perquè hom no serà mai el suficient bon pare o mare. Cadascú viurà la culpa de no aconseguir l’ideal. La millor sortida és que cadascú pugui trobar la manera de tractar la pròpia culpa, enfrontar-la, i no deixar-se portar per aquestes pròtesis que amaguen el que un no vol saber.

De fet no s’ha tractat mai d’una altra cosa, l’autoritat autèntica és la que deriva d’un saber fer amb el que és el més important: les relacions sexuals, enteses com l’encontre amb l’altre, amb el cos com a seu de satisfacció. El que és important és autoritzar-se allí i transmetent un estil de vida, perquè en tot cas la culpa ens empeny a ser bons pares, massa bons, oblidant la pròpia condició sexual.

En l’educació sempre estem una mica en la foscor, i l’ofici d’educador porta a la necessitat d’anticipació i endevinació, tot i que aquests recursos prenguin suport del que ja se sap.





[2] Jacques Lacan, “Dos notas sobre el niño”, en Intervenciones y textos 2, Manantial
[3] Veure l'article de Maricel Chavarría, en una entrevista als organitzadors de les VII Jornadas de la ELP, “Clinica del Lazo Familiar y de sus nuevas formas” publicat a La vanguardia (17/11/2008): http://blog.elp.org.es/all/cat15/no_faltan_normas_falta_otra_autoridad_ma/
Publicat per a

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)