¿…qué alegría encontramos en eso que
constituye nuestro trabajo?”
J. Lacan. Alocución sobre las psicosis del
niño (1967)
El
proper congrés PIPOL8 té per títol “La clínica fora de les normes”. És un títol
suggerent, perquè posa en tensió i al mateix temps separa la clínica analítica
i el discurs normatiu.
Vivim
una època fortament inclinada cap a normativitzar-ho tot, les normes proliferen
en tots els àmbits. Normes del treball, socials, educatives, normes
elèctriques, per a discapacitats, en cas d’incendi, etc. La llista podria ser
tant llarga com els espais habitats de l’activitat humana. És a dir, estem sota
el domini de les normes, i és molt difícil escapar-ne. Regulacions,
legislacions, mesuraments, tot acaba en
la seva corresponent casella. Ara bé, tot just tenim una nova categoria, ven
aviat ens trobem que alguna cosa s’escapa i ens empeny a inventar una nova
norma per intentar copsar-ho de nou.
Es
fa necessari una introducció, per no caure en la simplicitat d’una crítica cega
a tot aquest discurs normatiu, i tenint en compte que tota institució s’assenta
en una organització normativa.
Jean-Claude
Milner[1],
en una intervenció en el marc del curs de Jacques-Alain Miller de L’orientació lacaniana, aporta una
reflexió que esclareix la procedència del discurs normatiu actual. Destaca que
es combinen dos paradigmes que determinen les relacions entre el polític i el
social: el paradigma problema-solució i el paradigma de l’avaluació. Es comença
per plantejar que hi ha un problema, una queixa que ve de la societat, i si
aquesta queixa és massiva se’n fa cas tal com se’n fa cas d’un axioma. És així.
Aleshores, quan es planteja un problema en la societat s’espera que des de
l’esfera de la política s’hi trobi una solució. I la solució es presenta en
termes d’avaluació.
El
paradigma de l’avaluació procedeix del que és mesurable i calculable, tant si
es tracta d’una avaluació quantitativa com qualitativa. Què és el que fa que
una solució resulti ser bona? En realitat és una substitució per equivalència,
es substitueix una cosa que suposa un problema per una altra cosa que fa que el
problema ja no existeixi. A continuació tenim que aquesta equivalència és el
que s’anomena com a contracte, que respon a l’equivalència de la mesura amb una
equivalència jurídica.
En
aquest punt Milner[2]
segueix dient que quan es parla de contracte en realitat ens trobem en un canvi
que ultrapassa el jurídic, fins el punt que això toca la democràcia. Ja no
estem en la idea clàssica que la llei és de l’ordre del limitat, amb la
ideologia del contracte entrem en l’ordre de l’il·limitat, perquè la força del
contracte és que es pot multiplicar de manera il·limitada.
El
quid de la llei és que funciona tant
pel que diu com pel que no diu, és a dir, la llei permet tot el que no està
expressament prohibit. Amb el contracte solament es té en compte el que està
expressament estipulat, allò que no està expressament permès no ho està de cap
manera.
Bé,
això és el discurs normatiu actual, que fa avançar la democràcia d’un contracte
a un altre. I tot això descansa en el paradigma de l’avaluació, que és tot un
fenomen d’època. És un sistema molt feixuc, perquè implica tot un aparell
administratiu, de paperassa.
La
subtilesa d’aquest discurs normatiu és que no ve imposat des de dalt, des de la
llei que governa, orienta i organitza les institucions, sinó que prové de la
participació de cadascú, de les propietats individuals, de les quals es busquen
els patrons a través de la mitjana estadística. Els estudis dels fets socials i
dels comportaments humans, amb l’ajuda de l’estadística, proporcionen una
aparença científica que acaben per fer que la norma s’imposi ella mateixa com a
tipus ideal.
Aquesta
vessant de la reducció de la norma fins a la xifra, Jacques-Alain Miller el
qualifica com “el significant amo més estúpid dels que han aparegut en la
història, però també el més elaborat perquè està desproveït de cap significació”.
És inqüestionable, perquè a diferència de la llei contra la qual el subjecte es
pot rebel·lar, com rebel·lar-se a la xifra?
Lacan
deia que “tota formació humana serveix en essència i no pas per accident per a refrenar
el gaudi”[3].
Però el gaudi és inacabable, irreductible al càlcul, sempre està en excés o en
falta, desconeix la mitjana estadística. Per això la multiplicació de les
normes fracassa enfront el real de cadascú, per més categories i protocols que valguin.
Si
la psicoanàlisi realitza una crítica als ideals de normalització i adaptació és
perquè pren en consideració aquest element ineliminable, fora de la norma. Efectivament,
promou la invenció fora de les normes. Ara bé, això s’ha d’entendre com una
qüestió ètica.
Des
de la psicoanàlisi no abordem el malestar com un trastorn mental classificable,
sinó pel símptoma. Això vol dir respondre allí on el subjecte ens convoqui, ja
sigui en la consulta privada, en el despatx o el passadís d’un centre o escola.
La clínica lacaniana és una clínica a la mesura de cada subjecte, que aposta
per acompanyar les invencions dels subjecte amb els que treballem, per mantenir
una interrogació sobre el seu funcionament que faci possible construir cada cas
i extreure’n la seva lògica.
En
el treball en les institucions no podem ignorar que el seu funcionament va
lligat a una lògica universalitzadora, per a tothom la mateixa norma, la qual
cosa té la corresponent contrapartida d’exclusió i segregació. Tot i aquesta
lògica de funcionament, que se sosté d’un inclusió generalitzada que diu per a
tots igual, el que es planteja és treballar amb aquesta modalitat de rebuig que
porten en la transferència que ens dirigeixen. Això vol dir autoritzar-nos a
poder anar més lluny de la rigidesa de la norma, quan calgui, fent-nos partenaires de l’enunciació del
subjecte.
[1]
Jean-Claude Milner y Jacques-Alain
Miller. ¿Desea
usted ser evaluado ? Miguel Gómez Ediciones. 2004
[2]
Jacques-Alain Miller. “La era del hombre sin cualidades”, Freudiana,
45, Paidós 2004, p. 31
[3]
Jacques Lacan. “Alocución sobre
las psicosis del niño”, Otros
escritos, Buenos Aires: Paidós, 2012
p. 384.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada