Gènere i sexuació

Gènere i sexuació, són dos conceptes diferents que ens porten a dos abordatges diferenciats respecte a la feminitat i la masculinitat. Allò que els separa té a veure amb prendre en consideració la dimensió de l’inconscient, sense ignorar també la dimensió del gaudi.

En els estudis de gènere, les masculinitats i feminitats són el resultat d’una construcció social que acaba sempre en la tendència a produir una normativització dels gaudis. En el seu desenvolupament es recorre sovint a una crítica a la coneguda sentencia freudiana de que “... l’anatomia és el destí”. La suposada determinació del sexe biològic quedaria superada pels gèneres, amb la qual cosa es fa la distinció entre allò que depèn de la natura i allò que depèn del social en la relació entre els sexes. El fet biològic es separa de la construcció social, deslligant-se com dues realitats.

Sens dubte, el concepte de gènere marca una dimensió reflexiva, que és el suport d’una filosofia i d’una política.

“La finesa de la posició lacaniana mostra que la relació que un ésser sexuat manté amb el seu gènere no se’n desprèn mai un universal, perquè de fet aquesta relació no concerneix al “ser” i no  du a cap ontologia possible. Tot i així concerneix a un real”[1]. Des de la psicoanàlisi, més enllà de les evidències fenomenològiques, de les dinàmiques social i com tot plegat impacta en els vincles, cada subjecte està situat en relació a la seva sexuació en un lloc incòmode respecte a la norma, i la construcció de la seva posició sexuada estarà exposada a les contingències i a l’època que li ha tocat viure.

Breu història del concepte de gènere

El sexòleg John Money, el 1955, introdueix el terme “rol de gènere”, a partir dels estudis sobre individus nascuts amb ambigüitat genital. Aquests estudis donen com a resultat que l’assignació del sexe per part dels adults –és a dir, el gènere que els han atribuït- esdevé com a determinant en la constitució de la identitat sexual del subjecte. La conclusió és que el rol de gènere designa el fet psicològic pel que algú se sent i es comporta com una dona o com un home[2]. Això plantejarà la justificació de la modificació del cos per medi de la transformació hormonal i la cirurgia, quan un individu mostri de manera continuada i fixa una identitat de gènere[3].

El 1968 el psicoanalista Robert Stoller[4] escriu Sex and gender, on fa ús del concepte de gènere per explicar el que anomena identitat de gènere, en contraposició al concepte de gènere i de identitat sexual. La identitat de gènere és una construcció social.  Stoller fa ús d’aquest terme per explicar el transexualisme, vol poder diagnosticar aquelles persones que, tot i tenir un cos d’home, se sentien dones. El seu esforç era establir una clínica diferencial entre el transsexual, el travestí i l’homosexual afeminat: el transsexual se sent dona, no gaudeix del seu penis ni suporta que el seu company s’hi interessi, mentre que els altres dos se senten homes i gaudeixen del seu òrgan[5].

Tot i que Stoller defineix al transsexual a partir de la teoria sobre la identitat amb la qual la psicoanalista Margaret Mahler donava compte de la psicosi infantil, en cap moment parla de psicosi. En la teoria de Mahler la psicosi infantil era producte d’una falla en el procés de separació i individuació, després d’un temps normal de la simbiosi primitiva mare-fill durant el primer any de vida; de tal manera que el nen no hauria pogut arribar a una identitat estable que permetria la maduració del jo. El transsexual no superaria el nivell de confusió identificadora amb la mare, amb la qual cosa el nucli de la seva identitat de gènere quedaria aturat en la primera etapa.

Stoller arriba a la conclusió que el gènere és un terme que té connotacions psicològiques i culturals, més que biològiques. Si els termes adequats pel sexe són mascle i femella, el que corresponen al gènere són masculí i femení, i aquests poden ser bastant independents dels primers.

Després, una mica més endavant als anys 70, serà el feminisme com a moviment intel·lectual qui reprendrà el concepte de gènere per explicar no pas la diferència sinó l’origen de la desigualtat entre dones i homes. Efectivament, els significants home i dona designen una classe d’ésser subjectes a un determinat ordre del món, que pot llegir-se en termes d’una relació de poder –és la història de la dominació masculina en un ordre del món on les dones no tenien cap dret. La igualtat entre home i dona caldria que ens dugués a desfer-nos dels vestigis d’aquest ordre del món. Es reclamen, així, drets a nivell polític i es denuncien desigualtats. Es lluita contra els estereotips de gènere, en la mesura que les normes de gènere perjudiquen la igualtat entre els sexes, amb el pretext que desmuntant els estereotips la política aconseguirà alliberar als subjectes d’allò que els fa sofrir en la seva relació a les normes de gènere.

Introducció a la teoria de la sexuació

Jacques Lacan llegirà la problemàtica del transexualisme al mateix temps que investiga i elabora la clínica de la psicosi i la clínica de la sexualitat femenina. Fa esment dels casos de transsexuals estudiats per Stoller, criticant-li que no es refereixi en cap moment a la cara psicòtica d’aquests casos, tot just perquè no compta amb el concepte de forclusió lacaniana[6]. En els seus Seminaris 18 i 19 insisteix en separar la sexualitat humana de la biologia. La sexualitat no respon a quelcom natural, però les identificacions que proveeix la cultura tampoc són suficients.

Per això pren distància de seguida respecte el concepte de gènere. Com a novetat introdueix aleshores la seva teoria de la sexuació, a través de la qual un subjecte assumeix una posició sexuada. En aquesta, allò que està fonamentalment en joc no és ni la anatomia ni tampoc les identificacions o rols sexuals, sinó les identificacions de gaudi.

“L’home, i la dona: és això el que en diem valors sexuals. Que l’home i la dona estiguin de bon començament és sobretot un assumpte de llenguatge. El llenguatge és tal que per a qualsevol ésser parlant, o bé és ell o bé és ella. Aquest és el principi del funcionament del gènere, femení o masculí. (...) Dit d’una altra manera, no sabem que són l’home i la dona”[7]. És a dir, home o dona són dues categories fàl·liques que proveeix el llenguatge. I, Masculí i femení dues maneres de gaudir, on cadascuna dóna compte de la relació del subjecte amb el fal·lus com a significant del gaudi: tota fàl·lica o no tota fàl·lica. Està en joc un real.

La sexuació per a Lacan s’assumeix a partir del significant fàl·lic, és a dir dependrà de la manera com cada subjecte, independentment del seu sexe biològic, s’ubiqui en relació a aquest significant. El subjecte fa una elecció, hi ha una elecció insondable de l’ésser, diu Lacan, que recau sobre el significant i el gaudi.

Tot i els esforços dels estudis de gènere per donar compte d’una identitat sexual, la divisió que introdueix l’encontre amb el gaudi produeix un saldo que és més aviat una no identitat.

La posició d’un ésser sexuat no es pot universalitzar, ni tampoc depèn d’una identitat, perquè el gaudi és sempre radicalment hetero. Fins i tot en la sexualitat del homo, darrera de l’aparent relació al igual, allò que divideix al subjecte és la seva relació a l’Altre sexe.

L’operació de la sexuació

Lacan subratlla el paper de les identificacions de gaudi respecte de les identificacions simbòliques. Per arribar a assumir una posició sexuada són necessaris tres passos, que no impliquen una cronologia^[8].

El primer pas consisteix en que el nen neix amb una anatomia determinada i que els pares (l’Altre) constaten com el que Lacan en diu la petita diferència. Per regla general aquesta petita diferència és fàcilment observable, inclús abans del naixement, en les ecografies. Donat que és una dada de la percepció, la tendència és considerar que la constatació de l’adult sobre si és un nen o una nena és un judici natural. Aleshores, Lacan fa l’objecció que tot i la diferència natural, el judici no ho és. A nivell del judici, el nen no es distingeix a si mateix sol, sinó que és distingit per l’Altre, que per altra banda només pot fer-ho tenint en compte categories del llenguatge, és a dir en relació al fal·lus.

Aquest punt és el que Lacan en diu “l’error comú”, que constitueix el segon pas a tenir en compte en la sexuació. Consisteix en que quan es diu “és un nen” o “és una nena”, sempre s’està dient alguna quelcom més, les significacions diverses que pot prendre, segons els pares, l’entorn, l’època, etc.

El tercer pas al·ludeix a l’elecció del subjecte, que ha de decidir si accepta o no aquesta categorització. És un nen o és una nena només serà veritat si experimenta el gaudi corresponent, un gaudi tot fàl·lic o un gaudi no tot fàl·lic, i accepta inscriure’s ell mateix en la funció fàl·lica.

La sexuació és una operació que suposa un més enllà de l’anatomia i posa de relleu la implicació subjectiva del ser parlant, en la mesura que és una resposta-invenció al troumatisme de la sexualitat, al fet que “no hi ha relació sexual”.

Seguint Lacan i la lectura que ens proposa J.A. Miller, en aquesta operació de la sexuació també està la percussió del significant sobre el cos vivent, l’efecte de xoc de la lallengua sobre l’organisme. La sexuació fa possible l’adveniment d’un subjecte com sexuat si es produeix una escriptura respecte a la castració llegida com castració llenguatge^[9]. És per això que és un assumpte de llenguatge.

[1] Clotilde Leguil, “Un real para el siglo XXI ¿de qué genero?”, en Freudiana 71, p. 105

[2] Margarita Álvarez, “La pasión transsexual, ¿convicción o certeza?”, en Freudiana 71, p. 91

[3] El 1966, després d’una circumcisió mal realitzada a David Reimer (quan tenia 8 mesos), que el deixa sense penis, Money recomana una reassignació de sexe com a dona, amb intervenció quirúrgica i tractament hormonal. El 1997, Milton Diamond informa que la reassignació havia estat un fracàs, que Reimer mai s’havia identificat com a femení. Posteriorment a un nou canvi de sexe, es suicidà el 2004.

[4] Psiquiatra i psicoanalista nortamericà (1925-1991). Va pertànyer a la tercera generació psicoanalítica americana. Designat professor de psiquiatria a La universitat de California de Los Ángeles, on va crear la Gender Identity Research Clinic.

[5] Margarita Álvarez, “La pasión transsexual, ¿convicción o certesa?”, en Freudiana 71, p. 92

[6] Jacques Lacan, El Seminario 18, p. 30-31

[7] Jacques Lacan, El Seminario 19, p. 38

[8] Margarita Álvarez, op. Cit., p. 97-98

[9] Jacques Alain Miller, “¿Que es lo Real”, Freudiana 61 , p. 9