El concepte
de salut mental dissol la clínica
El concepte de salut mental va prenent rellevància des
de finals del segle passat, a partir d’un aiguabarreig de coneixements
sedimentats de la medicina, l’antropologia cultural, la sociologia, la
psicologia, etc. El més característic dels canvis actuals és que la distinció
de les conductes normals de les patològiques es desplaça cap a la promoció dels
estils de vida considerats saludables. El mateix terme de malaltia mental queda
en segon pla, passant a considerar-se els criteris de benestar com un índex de
regulació de la salut pública.
Per què no teníem abans aquest ideal de salut mental?
J.A. Miller[1]
diu que la promoció de la salut mental en l’actualitat és el testimoni d’un
real cada cop més difícil de suportar: el món, cada vegada més modificat per
l’home, sembla que finalment no està fet per a l’home. L’ideal d’harmonia, que
correspondria a l’època de l’higienisme, ja no és imaginable en un món que no
deix de ser insuportable a pesar del progrés. El concepte d’adaptació desplaça
al de l’harmonia. L’únic criteri de salut mental és l’adaptació de la que el
subjecte és capaç. Igualment, aquest desplaçament fa emergir un ampli territori
que reconfigura la visió del psiquisme cap a la salut entesa en termes de prevenció
des de una definició política.
Aquesta visió és la que es va imposant, des de les
successives revisions del que es coneix com el Manual Diagnòstic Estadístic
DSM. Aquest Manual sorgeix davant la dificultat per consensuar les diverses
classificacions entre els clínics. Els debats teòrics entre les escoles es
consideren estèrils, perquè es queden en el nivell de la ideologia i de la
creença, que sempre poden ser discutibles. De manera que es va imposant
una
orientació pragmàtica, més compatible amb el sistema de distribució de la salut
mental, amb les aportacions de la bioquímica que es basa en dades que són
certes, i en els estudis dels nivells de prevalences dels símptomes, que poden
ser quantificats. El resultat és que la clínica, com a tal, desapareix. La veu
del pacient i la mirada o l’escolta del clínic, que eren la base de la
construcció de la psicopatologia en un sistema de categories, es desplacen cap
a les dades del comportament objectiu quantificable. Els
índex de freqüències porten a admetre noves categories (accés de pànic en
cotxe, en avió...). Són patologies que es poden superposar les unes amb les
altres, el que dona un sentiment de relativisme clínic.
Per què posar l’accent en aquestes qüestions avui?
Doncs perquè en les últimes dècades el gir que va prenen l’ús d’aquest terme de
la salut mental, apunten cap a una desaparició inquietant de la clínica del
psiquisme. El que fins ara era una font de debat rigorós, amb uns fonaments
científics localitzables, això ha desaparegut.
En la pràctica aquesta imprecisió no és sense efectes.
L’avaluació basada en qüestionaris deixa al marge l’acte del clínic. D’una
banda es vol imposar una doctrina clínica que transforma la psicopatologia en
un continu que esborra les diferències entre els patiments psíquics i la simple
condició humana. D’altra banda el mercat dels psicofàrmacs es beneficia sens
dubte d’aquesta globalització del camp
d’aplicació de la salut mental, esdevinguda un ideal a on arribar.
Salut mental
i psicoanàlisi s’oposen
Fa uns anys J.A. Miller[2]
proposava un terme per a poder participar en aquest debat amb la salut mental: la responsabilitat,
a tenir en compte en la cruïlla entre la distribució de la salut mental,
l’ordre públic i la psicoanàlisi.
En aquest punt J.A. Miller diu que el punt de partida
és clarificar que “la posició del psicoanalista, com a tal, no és ser un
treballador de la salut mental, i potser aquest és el secret de la
psicoanàlisi, tot i la justificació que en puguem fer en termes d’utilitat
pública”. Ara bé, quan un psicoanalista ocupa el lloc de treballador de la
salut mental, manté un debat permanent i molt necessari amb aquest concepte,
perquè de fet salut mental i psicoanàlisi s’oposen.
La psicoanàlisi no pot existir més que en un estat de
dret, és un tractament que es dirigeix al subjecte de ple dret, un subjecte el
qual la seva enunciació respon del seu enunciat. Punt on ubicar la
responsabilitat. També la de l’analista.
Tal com ho diu Gil Garoz[3],
en la presentació del PIPOL 5, “allí on la salut mental es posa al servei de
l’ordre públic, la psicoanàlisi intenta fer un lloc a la bogeria de cadascú.
Allí on la salut mental intenta estandarditzar el desig intentant que el
subjecte segueixi el pas dels ideals comuns, la psicoanàlisi sosté una
reivindicació del dret a “no ser com tothom”. Allí on la salut mental porta la
marca de la caritat, la psicoanàlisi, segons l’expressió de Lacan descarida i alleugereix al subjecte de
la voluntat de l’Altre que vol el bé”.
D’altra banda, després de les ensenyances dels últims
anys en el marc de l’AMP, sobre la psicoanàlisi aplicada, convindria distingir
entre la psicoanàlisi aplicada a la institució del psicoanalista en la
institució. A partir de la dificultat del terme aplicació, que pot derivar cap
a la confusió amb l’aplicació d’una tècnica, els modus d’aplicació de la
psicoanàlisi no difereixen del context, sigui l’hospital, els centre assistencial
o el consultori, perquè es refereixen a la institució del símptoma. Només hi ha
una psicoanàlisi, la que es dirigeix al símptoma, encara que sigui per a
instituir-lo. J.A. Miller descrivia en el PIPOL 4[4]
aquesta nova acció lacaniana com els llocs
alfa, com a unitat mòbil de la psicoanàlisi, i el psicoanalista concebut
com un objecte nòmada. De fet ja no es discuteix si cal sortir del consultori
cap a la polis, sinó que es tracta
d’establir de quina manera fer-ho, i amb quina orientació. Així esdevé la
política de l’analista ciutadà, segons expressió d’Eric Laurent.
La praxis
lacaniana relativitza l’efecte terapèutic
L’evolució i l’extensió del domini de la psiquiatria,
en el desenvolupament de la psicopatologia és evident, des de la classificació
de les anomenades malalties mentals i fins a les propostes de tractament. La
incidència de la psicoanàlisi en aquesta evolució és evident. El terme de
clínica és solidari de la categorització i la classificació del sofriment humà,
que du implícit criteris de normalitat i de curació. Per més que ens referim a
una clínica estructural, aquesta fonamenta les seves arrels en el principi del
Nom del Pare, i el símptoma és susceptible de ser aixecat i dissoldre’s, com a
propòsit terapèutic.
El pas següent, a partir de la pluralització del Nom
del Pare, relativitza les solucions simptomàtiques. I, sobre tot, des de la molt
última ensenyança amb la frase “tothom està boig, és a dir delira”, marca la fi
de tota referència possible a una normalitat. J.A. Miller diu que aquesta frase
està feta per assenyalar que no és possible arribar fins allí, donat que no hi
ha adequació possible entre el real i el mental. Allò mental és sempre dèbil,
per la qual cosa del símptoma sempre en quedaran restes, que porten a pensar
que l’anàlisi no té final. Com diu, seria una ironia fer desprendre d’aquesta
teoria de l’incurable una pràctica completament orientada cap a la terapèutica.
Aquesta frase invalida qualsevol noció de salut mental, i qualsevol noció de
terapèutica com a retorn a la salut mental. A la llum d’aquest viratge de
Lacan, en pura lògica, la salut mental no existeix més que en termes d’inserció
social i ordre públic.
El real que escapa a tota harmonia i adaptació
possible, allò que fa objecció a la salut mental i a la terapèutica és l’aparell
del desig que és singular a per a cadascú. El desig està sempre en oposició a
qualsevol norma, és extra normatiu, i no podria ser explicitat ni
desenvolupar-se només que rebutjant qualsevol objectiu terapèutic. La teràpia
no podria ser una altra cosa que l’estandardització del desig, i en canvi la
psicoanàlisi, com diu J.A. Miller, representa el dret a una desviació que no es
pot mesurar amb cap norma.
Aleshores, l’analista en el camp de la salut mental juga
el malentès de la demanda, però en el benentès que es tracta d’introduir el
tall com a funció en la seva singularitat
La potència de l’anàlisi ens du fins aquest punt en el
que es dipositen trossets de real, que no es casen amb res. El camí de
l’experiència va d’una trama que el subjecte porta carregada de sentit i que
l’orienta en la vida com una mena de destí, al treball subtil de cernir alguns
elements, contingents, fora de tota articulació. Aquests trossets de real és
sobre el que el subjecte delira tota l’estona, de manera autística. En una
anàlisi que duri la revelació d’aquests elements conflueixen en la repetició i
l’estancament. El llenguatge mateix és arrastrat com un funcionament, que és el
que demana ser explorat com la gàbia del sinthome.
El sinthoma
és promogut com a concepte clínic únic
En primer lloc, el concepte de sinthoma no anul·la les
concepcions anteriors de la clínica, sinó que és una més que s’hi afegeix i
engloba les anteriors. Es distingeix com allò que forma part de la manera de
ser del subjecte, que respon a la manera de gaudir singular, captat en el seu
funcionament positiu.
J.A. Miller es pregunta, fins a on cal deixar-se
portar en la perspectiva del sinthoma?[5]
Perquè d’una banda aquesta perspectiva està orientada a invalidar i dissoldre
la clínica, però al mateix temps apel·lar a la clínica és postular la
importància de la pràctica, com un principi de realisme. En efecte, és la
pràctica de la psicoanàlisi la que du a qüestionar el mateix terme de clínica.
Aquest concepte de sinthoma és relatiu al cas de James
Joyce, que és un cas sense anàlisi. En Joyce no hi ha res que se sembli al
discurs de l’inconscient, i en el seu lloc, diu Lacan, hi ha el sinthoma. I
aquí sinthoma vol dir allò singular en el seu caràcter absolut, fora de tota
classificació. Lacan diu que Joyce està desabonat de l’inconscient perquè
constata que la seva obra només interessa als universitaris que l’estudien, i
no pas a lectors que vulguin distreure’s; en fi, no commou a ningú, que és el
que mostraria que hi ha una relació a l’inconscient.
Aleshores, això que val pel cas Joyce ens ajuda a
percebre que també hi és en cadascú. Es percep quan ens ensopeguem amb un límit,
que hi ha alguna cosa que no canviarà en l’anàlisi, com a límit de l’incurable.
En aquest sentit prendre aquesta perspectiva fa de la clínica una invitació a
obtenir del subjecte el seu sinthoma. Evidencia el que és impossible
homogeneïtzar, el que no pot ser formatjat, que és el que comporta la promesa
terapèutica.
* Intervenció en el Seminari de l'Escola, Seu de Tarragona de l'ELP, 19 de novembre de 2012
[1] Miller, J.A.- Suicidido,
medicamentós y orden público
[2] Miller, J.A.- “Salud mental y orden público”, Uno por uno, 36
[3] Garoz, G.- ¿La salud mental
existe?
[4] Miller, J.A.- Hacia PIPOL 4
[5] Miller, J.A.- Sutilezas
analíticas, p. 83
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada