Temps i diners en la psicoanàlisi

He escollit parlar al voltant del tema del temps i dels diners*, que són dues qüestions ben presents en el documental, com una pregunta que pot estar en els inicis quan algú decideix consultar a un psicoanalista. Quan de temps durarà? Quan costarà? És cert que una de les crítiques que sovint rep la psicoanàlisi entre els profans és una suposada llarga durada, i correlativament una gran despesa potser només a l’abast d’uns pocs. Em sembla que una resposta la podem obtenir de la mà del mateix documental, en el testimoni dels protagonistes analitzants, que podria resumir així: la millor manera de saber-ho és anar a comprovar-ho. En efecte, si seguim el fil que ens proposen cadascuna de les persones que desfilen en el documental, temps i diners són dues variables que es presenten de manera particular en cada experiència.

D’entrada podem dir que tot aquest imaginari que suposaria temps i diners amb una funció estable o fixa, o fins i tot una equivalència entre ells, la pràctica en subverteix el seu sentit. Els diferents testimonis desborden qualsevol patró. La màxima temps és diners, o tant de temps per tants diners, com a valor de canvi resulta no tenir una mesura fixa, desplaçant-se el seu valor que passa a tenir un valor d’ús en cada cas.

L’encontre

Sense entrar a considerar aquestes variables i la seva funció en la teoria, començar i desplegar una anàlisi és possible si es produeix un encontre. Bet aquí que alguns ens parlen d’un primer encontre fallit, de manera que el primer encontre pot ser l’últim, perquè l’analista no va saber escoltar el subjecte, no es va poder connectar. En d’altres ocasions, en canvi, hi ha entrevistes que marquen el començament de l’anàlisi, són una inflexió, un aconteixement. Petits detalls quasi desapercebuts poden ser cabdals: un ram de flors lletges, l’energia de l’analista, una frase en el moment d’acomiadar-se, poden decidir que el pacient passar a fer confiança.

Com ho expressa un dels testimonis, en concret Carla Bruni), es tracta de dues persones que es troben, un encontre simplement humà. Això requereix d’una presencia per part de l’analista molt particular, acollir sense jutjar, no prendre posició, no commoure’s, tot això que Freud en deia la neutralitat.

Es tracta de la transferència. M’agrada com ho expressa François Leguil , que diu que per a ell en la primera entrevista cal enganxar a la persona amb allò que diu, que la sessió sigui un aconteixement per a ella. Per suposat això pot venir de diverses maneres, però que són la prova de l’acte de l’analista, com ara repetir el que el pacient ha dit, fer un senyalament, dir una frase, etc. totes aquestes qüestions no són alienes al temps, just el contrari són el temps de la pulsació inconscient que opera com agent de la subjectivació.

L’escolta analítica va molt més enllà de sentir a algú parlar, d’escoltar la historització d’una vida, podríem dir que va fins a la dilucidació dels matisos d’una subjectivitat en la seva determinació inconscient. Un dels matisos d’aquesta escolta és el silenci de l’analista, però com diu Luís Solano és un silenci que està habitat, no és sense paraules, sense gestos, sense moviment del seu cos, és un silenci que en realitat ofereix un lloc a la paraula del subjecte, un lloc d’inscripció.

Una anàlisi dura fins el moment que el pacient considera que té els recursos suficients per a gaudir de la vida, en realitat és una qüestió de satisfacció. El més freqüent és que això sol passar quan el malestar i el sofriment inicials desapareixen. Cosa que no està aïllada del moment que el pacient pren coneixement de les possibilitats del dispositiu, i aleshores el pacient es torna més ambiciós, i pot voler anar més enllà.

Els diners

La funció dels diners, per a resumir-ho en una frase, és fer possible el tractament. Es tracta d’un principi ètic, perquè involucra el pacient amb el seu tractament. En primer lloc, té un valor simbòlic. Posem alguns exemples que surten en el documental.

Tal com expressen diversos analitzants, el pagament toca la subjectivitat, allò que s’està disposat a pagar, sigui quina sigui la condició socioeconòmica en la que hom es trobi.

En el cas de la queixa com a defensa, el pagament de la sessió pot venir a molestar de forma important aquesta paradoxa, en que es paga perquè no canviï res. Aleshores, els diners seran una petita molèstia que evitarà que el pacient s’instal·li còmodament en el gaudi d’explicar la pròpia vida.

Una raó important dels diners és també perquè els diners maten la significació, dissolen les preguntes relacionades amb l’interès de l’analista pel seu pacient.

En realitat el preu de la sessió és relatiu a la funció subjectiva que ve a jugar en cada cas. Alguns tindran que pagar molt poc, potser perquè tenen tant poc que una petita quantitat representa molt per la seva butxaca. D’altres els caldrà pagar molt perquè venen a la sessió amb un deute simbòlic i el pagament té el valor alliberador de la culpa que se sent.

El temps de la sessió

En relació al temps de la sessió, Lacan va introduir el que es coneix com les sessions de durada variable. Amb això Lacan trenca amb l’estàndard de la sessió de cinquanta minuts inventat per Freud i seguit dogmàticament per la IPA. Té tot el seu sentit si prenem en consideració el que hem dit fins ara. Una sessió, tot i ser un espai de paraula no és però un espai de conversa. Tampoc és el rellotge que decideix el final de la sessió, sinó la lectura que fa l’analista d’allò que escolta en la paraula del pacient.

De fet la pràctica d’un temps fix introdueix alguns problemes en el treball analític. Per començar, com que l’analista ha de callar per poder escoltar i permetre que el pacient digui el que ha de dir, 50 minuts poden resultar interminables. Parlar de qualsevol cosa perquè es té un temps determinat per parlar, pot generar un soroll soporífer o bé un profund avorriment. De fet, per regla general això no té gaire sentit, perquè quan algú pateix ho diu amb unes quantes frases, i analitzar l’acte d’enunciació no suposa tant de temps.

La sessió de temps variable té en compte totes les dimensions de l’encontre entre l’analista i el pacient. Per exemple, en ocasions l’angoixa que genera l’anàlisi caldrà que sigui limitada per la interrupció. Un altre cas podria ser el d’aquell pacient que ve per a inscriure un missatge, el seu missatge, i del que no és conscient de la importància del que ha dit. En aquest cas aquesta sessió cal que s’aturi després d’acollir aquest dir insòlit, d’una altra manera seria deixar passar l’ocasió. De manera més teòrica,  podríem dir que quan sorgeix una formació de l’inconscient, quan alguna cosa apareix en el dir després de donar voltes, això mereix que pugui ser aïllat i diferenciat de la resta de blabla.

La sessió lacaniana és del tot imprevisible. Pot ser que duri l’espai de temps d’una frase, estendre’s uns llargs 10 minuts, o la brevetat d’una hora. Tant sols dependrà de la subjectivitat del pacient i d’allò que succeeixi en l’encontre amb l’aventura del seu dir.

Una sessió no val pel temps que hagi pogut durar, sinó pel tall que orienta el ben dir del subjecte.

* En ocasió de la Projecció i debat del documental de Gerad Miller, La premiere seance, en la taula rodona al voltant del tema "Per què anar al psicoanalista?", celebrat a l'espai Funatic de Lleida, el 30 de maig de 2014