"La sociedad de la vigilancia y sus criminales"

El 14 de març passat la seu de Col·legi va acollir la presentació del llibre La sociedad de la vigilancia y sus criminales, recentment publicat per l’editorial Gredos, activitat organitzada per l’Escola Lacaniana de Psicoanàlisi. Amb la presència del seu compilador, el psicoanalista Iván Ruíz, els assistents vàrem poder conversar al voltant dels temes i reflexions que el llibre planteja.

El llibre té l’afegit de ser el primer que es publica al nostre país seguint les incursions de la psicoanàlisi en criminologia. Reprenent la clínica criminològica més clàssica, tant com una sèrie de casos actualitzats, la vintena de textos que el composen, busquen apropar-se a la posició subjectiva d’aquests individus. Hi ha també una intersecció entre el dret i la psicoanàlisi, a partir del concepte fonamental de responsabilitat, tot i que una cosa és la responsabilitat sobre el bé de la societat, i una altra la responsabilitat com a expressió màxima del subjecte. En aquesta cruïlla hi ha, per exemple, la sempre polèmica relació amb la responsabilitat jurídica de les persones que presenten trastorns de la personalitat associats a una malaltia mental.

La tesi principal del llibre és que el crim ens apropa a quelcom propi de la naturalesa humana, cosa que podria explicar, al menys en part, la fascinació dels serial killers. És una tesi que segueix l’estela de l’operació freudiana, de reintroduir en allò humà el que sembla d’entrada com a més inhumà. Les implicacions entre el crim i el passatge a l’acte psicòtic o pervers, així com la responsabilitat del subjecte i la funció del càstig, són les algunes de les contribucions que recorren els casos estudiats en aquest volum.

D’altra banda, el títol mateix del llibre és una interpretació de la societat que vivim. El model de civilització canvia, els dispositius de vigilància exercida en d’altres èpoques sobre el boig i el criminal en els àmbits tancats del manicomi o les presons,  es fan extensius en moltes de les expressions de la vida quotidiana: controls de velocitat, registres de vídeos en llocs públics, mètodes d’avaluació de la productivitat, control de qualitat, mesura de riscos de la salut, cases que es converteixen en fortaleses d’alta tecnologia, etc. El dret a la seguretat fa passar al vincle social la defensa paranoica i la sospita cap el veí. D’alguna manera els termes s’han invertit, la vigilància i el control es generalitza a tota expressió humana, a tot el que fa imprevisible el vincle social. Tots criminals en potència?

Com assenyala la sociologia actual, vivim en una societat del risc. Aleshores, calen tècniques per al càlcul dels riscos, càlculs que determinen paràmetres de riscos que serveixen de fonament a d’altres pràctiques de seguretat. La societat que es dibuixa així va més enllà del color polític dels governants. És el govern a partir del risc i de la seva prevenció, que és percebut com un principi positiu del govern. La llibertat individual cedeix el seu lloc a la vigilància. Un pas més, i s’apel·la a la responsabilitat del subjecte, que cada subjecte es faci responsable dels riscos de la seva pròpia acció. La paradoxa és que posant l’accent sobre la responsabilització del subjecte, a partir del discurs del risc, és una manera d’irresponsabilitzar els governs dels riscos que els subjectes han assumit.

De manera que tenim en això una reflexió sobre la política, que tant sovint recorre als experts per avaluar el riscos que s’hauran de gestionar després en mesures de prevenció.  Una política de les coses que apunta, a través dels dispositius d’avaluació, a que les coses governin elles mateixes, en lloc de fer-ho els homes. Però que les coses governin és el silencia de la política. I la prevenció dels riscos pot convertir-se ella mateixa en un risc.

La psicoanàlisi tracta el subjecte com un subjecte de ple dret, es dirigeix al subjecte de ple dret. Un subjecte de ple dret és un subjecte que respon del que fa i del que diu, fins el punt que si no ho pot fer, aleshores les coses no van bé. Una qüestió que ensenya aquest llibre és que no hi ha un “ser responsable” previ a l’acció, sinó un “fer-se responsable de...” les conseqüències.