"El mundo pos-covid: entre la presencia y lo virtual", Ned-ediciones

 

Presentació del llibre de José Ramón Ubieto, "El mundo pos-cavid: entre la presencia y lo virtual", Ned-ediciones, al Centre de Lectura de Reus, 10 de maig de 2021

Novament tenim el plaer de conversar amb José Ramón Ubieto, doncs just fa dos anys aquí mateix al Centre de Lectura, vàrem participar en la presentació el seu llibre “Del padre al ipad” on analitzava els canvis que la tecnologia ha introduït en la nostra vida quotidiana. El llibre que avui ens ocupa segueix l’estela oberta per aquell, ja que si les pantalles s'han convertit en omnipresents i ens ofereixen connexió permanent a un món virtual cada vegada més "individual", la pandèmia, amb els seus efectes (confinament i recurs a les pantalles per a connectar-nos), fa aparèixer la dislocació de la imatge i el cos, per això el subtítol “entre la presència i el virtual”. Com ho mostra la imatge de la aportada del llibre: un nen avança cap a la imatge del seu avi reflectida en la pantalla del mòbil, que sembla sortir de la pantalla.

Bé, diguem que des de les primeres pàgines, les reflexions que ens aporta aquest llibre estan travessades per la psicoanàlisi, ja que algunes aportacions no podrien ser compreses sense les ensenyances de la clínica i els seus instruments conceptuals. Així, amb un estil directe i de fàcil lectura, apropa al lector a les nocions psicoanalítiques més enllà de les parets de la consulta i de la institució psicoanalítica. Ens parla del malestar en la civilització, explorant l’actualitat de la pandèmia, que cada dia ens confronta a nous reptes.

Com diu José Ramón, s’orienta en la tesi de Lacan d’anar de la passió de la ignorància al desig de saber. Al mateix temps posa en context dades, i es nodreix de les aportacions d’autors actuals com ara Daniel Innerarity, Hartmut Rosa o Byung-Chul Han. És un text, que sense fer afirmacions rotundes, obre interrogants i permet reflexionar sobre el present.

Per obrir el debat i passar la paraula a José Ramón, només em limitaré a assenyalar alguns punts que m’han semblat més punyents.

Indubtablement la pandèmia va més enllà d’una emergència mèdica, doncs ha fet palesa altres problemes ja existents en la nostra societat. Com diu el nostre col·lega Gustavo Dessal, la infecció és biològica, la pandèmia és política:

• les desigualtats, com ha fet evident la “bretxa digital” en l’escolarització dels infants,
• una altra bretxa social, com la d’aquells que per considerar-se essencials han quedat més desprotegits front el virus (sanitaris, caixeres) font els que han pogut servir-se’n de les tecnologies (teletreball),
• la manca de recursos sanitaris,
• la situació quasi d’oblit de les persones grans en les residències.

Tanmateix, també ens aporta algunes ensenyances:

1. Encara habitem un cos. El que pot semblar una obvietat, no ho és tant com recorda Ubieto. Més enllà dels avenços científics i tecnològics, l’emergència d’aquest nou real que se’n ha dit covid-19, ha fet palesa la nostra fragilitat davant el dolor i la mort que ens estimaríem més passar per alt. Bet aquí un punt d’aquesta passió per la ignorància. Més enllà dels efectes i afectes per cadascú, aquest aconteixement imprevist ens confronta com a fet col·lectiu front un altre virus, més perillós i contagiós com és la por. Com queda l’esdevenir de la política, sacsejada avui per la incertesa i una crisi de confiança generalitzada.

2. En l’àmbit social, la presència sembla imposar-se com un luxe, mentre que el teletreball, la teleassistència, l’educació virtual guanya terreny per a una part de la població que no pot permetre’s una vida bona. Aquesta tendència, sens dubte va molt bé al capitalisme que converteix en low cost tots els àmbits de la vida i mutualitza els riscos quan convé.

El confinament ha fet canviar la manera que tenim de relacionar-nos, el contacte amb els demés. I la pregunta és què en quedarà de tot plegat en el temps post-covid? La por al contacte és tanmateix la por a un mateix, és una por molt primària, és la por a suportar la fragilitat. Novament, la passió de la ignorància.

3. També ens trobem en la lectura del llibre, amb una reflexió sobre l’odi i el que en diu les seves bombolles, que estan en la base social de la seva polarització. Efecte de la vida algorítmica, que segueix el patró de la càmera d’eco, el col·lectiu es presenta cada vegada més com a suma de segregacions, on cadascú rep l’eco del seu propi missatge.

Bé, ara ja podem dir que la pandèmia ha estat més una irrupció que no pas una pausa en el camí de les nostres vides. De molta gent hem pogut escoltar la felicitat de detenir el temps copsat per la pressa de produir, la naturalesa que entrava a formar part de l’asfalt de les ciutats. Després de l’alegria del tot anirà bé, han començat a esdevenir el cansament, l’abúlia i el desànim. També totes les respostes que neguen que alguna cosa hagi passat, des del negacionisme al clam de llibertat . Semblava que només calia prémer el botó de stan by, i recuperar el control. Doncs no és així.

4. Això ens confronta davant la pèrdua, per això la importància del dol. Per alguns la pèrdua d’algun familiar, potser el més dolorós, per les circumstàncies. Però n’hi altres, el del contacte físic, l’abraçada, les pèrdues econòmiques. Davant una pèrdua no serveix la nostàlgia, tampoc l’espera passiva del tot anirà bé.

No hi ha garantia, ni molt menys manual d’instruccions. Per això cal arriscar-se i posar en joc el saber fer de cadascú. José Ramón ens adverteix tant de l’optimisme com del pessimisme, i aposta per una resposta realista. En aquest realisme es fa ressò del que Lacan en deia “el secret de l’alegria”: la trobada amb els altres com la millor fórmula per compartir l’alegria quan sorgeix. És l'aposta que alguna cosa (ens) anirà bé. Davant del "tot anirà bé".

Tot el llibre acaba girant cap a la conversa, emprant-se en la necessitat de trobar “una nova manera d’anusar les nostres vides”. La conversa posa en joc aquesta cosa que no podem prescindir-ne, un cos travessat pel llenguatge.

Per últim, la interpretació de l'abraçada és excel·lent com el gest que "envolta el buit que s'obre per a cadascú". Bet aquí on som, davant el buit, com sempre. És el gran repte vital, la gran ignorància davant la qual ens podem situar.