La causalitat psíquica

Avui és tot un repte no caure en la temptació de la determinisme, un discurs que ens porta a descriure el psiquisme i la naturalesa humana en termes de patrons de conducta i neuromotors i en classificacions. És una concepció que s’estableix sobre la base d’una construcció de la relació causa-efecte en una lògica que divideix el normal del patològic.

Això succeeix en tots els camps, en la infància per exemple quan es planteja que el nen pot ser copsat en el seu desenvolupament, com objecte d’avaluació sinó de control. El mateix passa en la problemàtica de la debilitat mental, impregnada de la dimensió de carència o alteració orgànica. O en els anomenats trastorns mentals, quan es posa l’accent en allò que falta per a la suposada adaptació, sigui per un dèficit bioquímic o error de percepció.

La noció de causalitat psíquica

En Lacan ens trobem que tot i partir del camp de la psicopatologia i la psiquiatria, l’accent no està posat en una clínica diferencial del que és normal i el que és patològic. Més aviat, semblant al que passa en Freud, la seva manera d’entendre la clínica el porta cap a una concepció general del psiquisme on el normal i el patològic estan en continuïtat.

La noció que s’aproxima a aquesta qüestió és la noció d’una causalitat pròpiament psíquica i de cap manera reductible a l’orgànic, amb la qual cosa estarà en desacord amb d’altres psiquiatres de l’època. En les Jornades de Bonneval (1946), Lacan critica la teoria organicista de la bogeria del seu amic Henry Ey[1]. Aquest, en un intent de superar l’oposició entre la causalitat orgànica o psicogenètica, reduirà en últim terme el funcionament mental a les condicions químiques i anatòmiques del cervell. En contraposició, Lacan formula una posició radical: la bogeria no es pot reduir a un dèficit, perquè de fet en la bogeria està en joc una decisió de l’ésser.

Això trenca una certa relació determinista entre causa i efecte. Amb la referència al ser, a la ontologia[2], Lacan assenyala que “el fenomen de la bogeria no és separable del problema de la significació per al ser en general, és a dir, del llenguatge per a l’home”[3]. La causalitat essencial de la bogeria esdevé de què la relació al ser no és tant un producte del desconeixement de la realitat com de la “dialèctica del ser”. Es tracta de la creença sobre el que un és, i no d’un error de judici, una deficiència orgànica o d’un defecte de les funcions psíquiques. La causalitat psíquica, assenyala ella mateixa una creença sobre el propi ser. I més enllà d’aquesta causalitat, l’absència d’una causalitat última fa que Lacan formuli una “insondable decisió del ser”.

En efecte, Lacan diu que el secret de la psicoanàlisi és que no hi ha psicogènesi. El lloc que Lacan dóna a la causa no s’entén per una gènesi que remet a un terme o un altre. El problema de la causa pertany al terreny de la impossibilitat, la qual cosa qüestiona el mateix estatut de la causa, sense que això signifiqui en aquest moment de la seva ensenyança treure’l del terreny de la determinació. El lloc de la causa ve donat pel punt en el que el ser ensopega en el llenguatge, o el punt en el que aquest falta.

La causa i el subjecte

El ser de llenguatge és, doncs, el punt en el que la noció de causalitat s’introdueix en el camp de la subjectivitat. La noció de subjecte que elabora Lacan des dels inicis de la seva ensenyança és correlativa a aquesta noció de causa. Sigui en el camp de la infància, de la discapacitat o dels trastorns mentals, des de la psicoanàlisi, precisament perquè estem en el món del pròpiament humà ens estem referint a sers de llenguatge. Dit d’una altra manera, fora del llenguatge no seria plantejable aquesta dimensió de la causalitat psíquica. La causalitat psíquica vol dir també que estem en una dimensió diferent a la dimensió orgànica o psicogenètica, i ens interessa preguntar-nos què passa en aquest pla, com s’estructura el subjecte en tant que ser de llenguatge i les conseqüències que això té.

El subjecte s’origina en tant que subjecte del significant. És en primer lloc subjecte subjectat. Precisament, perquè en el llenguatge, el simbòlic, el ser hi falta, això promou l’existència del subjecte en el camp significant, i determina l’aparició de l’inconscient estructurat com un llenguatge, tot i que la complexitat del ser humà no es limita a això.

Els símptomes, lapsus, somnis, transferència, etc., són produccions que es presenten com expressions subjectives, localitzables en el discurs. Són formes per on el subjecte respira, palpita, en el dir.

Aleshores és que Lacan diu que l’inconscient ve a fer manifesta aquesta escletxa per on s’empalma amb quelcom real[4], que pot ser que no estigui determinat.

L’inconscient no és la causa, no és el que determina la neurosi. La causa l’ubica en relació al real i a la llei significant en l’inconscient. És a dir, que la llei està en el camp de la causa, però sense recobrir-la. La llei significant opera en funció d’aquesta escletxa, respiració. En cada ensopegada del discurs es rebel·la l’escletxa que estructura l’inconscient.

S’ha de fer una distinció entre la llei significant i la causa. La causa s’esmuny, és anticonceptual, està en el límit del concepte, a diferència de la llei. És un factor aliè a la determinació. És el que li fa dir a Lacan que no hi ha més causa que la que coixeja.

Aquesta noció de causa té un correlat freudià en la referència al melic del somni[5], que comunica amb el desconegut. El somni és interpretable, diu Freud, fins al punt que s’inscriu el melic, com el lloc que no permet anar més enllà.

La causa està perduda –que no vol dir que no existeix. La funció de la pèrdua pertorba totes les cadenes de determinacions, que de fet només s’originen a partir de la causa perduda. En aquest punt es pot pensar la sobredeterminació freudiana, com el que es construeix sobre el melic, sobre aquest nucli d’absència de determinació.

Per la seva part Lacan posarà l’accent en l’abolició de tots els sentits, en un punt de sense sentit. Allí el subjecte, en la mesura que va lligat a la funció de la causa, només pot expressar-se  en una cadena de sobredeterminacions.

Del subjecte al parlêtre

Cap a la dècada dels anys 70 tenim el passatge del subjecte al parlêtre. Tal com ho mostra J.-A. Miller[6], en aquest nou terme persisteix la referència al ser, és un ser que té el seu ser per la paraula, però té també a l’hora la seva existència del gaudi. Es tracta de les modalitats d’encontre amb el llenguatge, a partir que en el cos repercuteixen les ressonàncies d’aquest encontre.

[1] Jacques Lacan. “Acerca de la causalidad psíquica”, en Escritos I, ed Siglo XXI

[2] Veure: Clotilde Leguil, “Usos lacanianos de la ontologia”, en Virtualia, 27

[3] Ibid., pàg. 156

[4] Jacques Laca. El Seminario. Libro 11, Los cuatro conceptos fundamentales del psicoanàlisis, ed. Paidós, pàg. 30

[5] Sigmund Freud. La interpretación de los sueños

[6] Jacques-Alain Miller. “El ser y el Uno”, en Revista Freudiana núm. 67