Intervenció en l'espai "La psicoanàlisi i les institucions", a la Seu de Tarragona de l'Escola lacaniana de Psicoanàlisi, el 9 de novembre de 2020.
Presentació
La presència de la psicoanàlisi en institucions forma part
d’una discussió antiga, que comença amb els postfreudians i continua fins avui[1]. En
aquesta discussió hem assistit a la creació de diversos dispositius, abans i
després de la segona guerra mundial: anàlisi institucional, comunitat
terapèutica, atenció residencial, centres de psicoanàlisi aplicada, etc.
Fins a Lacan aquest debat diferenciava l’actuació del
psicoanalista en la consulta privada i al mateix temps havia altres criteris
per al mateix analista en el seu desplaçament institucional. La discussió era
sempre en termes de tècnica i marc d’actuació, la qual cosa determinava la
mateixa acció de l’analista, les condicions de la seva pràctica, i
l’analitzabilitat dels subjectes atesos.
Lacan subverteix aquest ordre, dient que la veritable pregunta
no és sobre les qüestions tècniques, sinó en relació a l’ètica pròpia de
l’analista, la seva posició i el seu discurs, vinculat al “desig de
l’analista”, com a concepte clau.
Tal com ho recorda Miller[2], els
efectes analítics depenen del discurs i l’acte analític, i no pas de les
condicions assistencials. Els conceptes d’acte, discurs i passi, ens permeten
pensar a l’analista també en la seva versió d’objecte nòmada i a la
psicoanàlisi com a instal·lació mòbil.
Aquest possible lloc per a la psicoanàlisi en la institució és aleshores un lloc de resposta, a partir de la localització de la pregunta del subjecte, i te la transferència com a suport.
Apunt sobre les institucions
Des de Freud podem pensar les institucions com un lloc de
resposta al conflicte social, però al mateix temps són una resposta que no
esgota les respostes successives[3]. Això
vol dir que cada progrés o avenç per la mateixa inèrcia prepara les condicions
del què s’escapa. Per a Freud la realitat social és equivalent a la realitat
psíquica, que no és altra que la de l’inconscient. És a dir, que la realitat
social que és una institució no és una interpretació de la realitat sinó que
forma part d’ella.
Seguint Lacan podem dir que les institucions tenen l’afany
d’aconseguir regular el gaudi, la qual cosa podem veure de diverses maneres: a
través dels seus ideals amb els que els seus membres s’identifiquen, per les
normes com s’organitzen, els protocols que tendeixen a fer servir, o amb el
saber en el que se sostenen. Tot això els dona consistència, però al mateix
temps en pateixen els seus efectes.
Per tant, les institucions, com el subjecte individual, institueixen
una modalitat de regulació que no elimina el real que elles mateixes generen,
que és com un punt cec institucional.
Les dificultats que enfronten els membres d’un equip en el seu
treball institucional tenen que veure amb aquest punt, que poden donar-se quan
l’encontre amb un real els confronten amb un impàs o un impossible de
suportar.
Aleshores, aquestes dificultats poden tenir que veure en
relació a la tasca específica a realitzar, i/o també al propi funcionament.
La supervisió clínica en l'àmbit institucional s'ocupa de la construcció d'un cas, l'extracció de la seva singularitat, en definitiva, de la seva elucidació. L'anomenada supervisió institucional, però, se centra en l'equip mateix i en la seva relació amb el funcionament de la institució, així com en les modalitats de vincle social que els membres estableixen entre si.
La supervisió com a lloc i com a funció
El terme “supervisió” ve de mirar des de dalt i en general es
refereix a una visió que aportaria una compressió més global del que passa. La
supervisió és, en aquest sentit, considerada una situació en què algú amb més
experiència acompanya algú menys experimentat en l'aprenentatge o el compliment
d'una tasca. No obstant això, Lacan critica tot el que de la supervisió
refereix a la comprensió i la visió des de dalt. En la supervisió es tracta
d'una escolta[4].
Seguint aquesta orientació, podem plantejar que la supervisió
pot procurar connectar amb l’inconscient, amb la qual cosa te la funció de
restituir la realitat social. Així, la supervisió requereix, en primer lloc,
deixar el lloc de la veritat buit, que està en solidaritat amb la fórmula
lacaniana l’Altre que no existeix, que no admet el metallenguatge. Això
necessàriament canvia la relació amb el saber.
La funció d’escolta és incompatible amb la posició d’amo, no
es tracta de transmetre o construir un saber que valgui per a tothom. Més aviat
implica que els membres de l’equip puguin manejar-se amb la inexistència de
l’Altre, la qual cosa els servirà per a regular la seva relació a l’ideal, a
descompletar el saber i a trobar un bon ús de les normes.
La funció de la supervisió és vetllar per a que aquest lloc vuit tingui lloc i pugui sostenir-se. A l’hora, això no va sense la transferència, com els participants posen en joc el propi desig i accepten el treball proposat.
Alguns elements comuns en el treball en equip
Experiències diverses que formen part avui del que Miller va nombrar fa uns anys com acció lacaniana, ens permeten extreure alguns punts en comú respecte el funcionament treball en equip: la pràctica entre varis, el treball inter-xarxes, els CPCTs.
- una concepció del saber com a resultat d’una elaboració col·lectiva, i no pas com a resultat de sabers previs, propietat del professional, com a expert.
- el lloc central que pren el cas en qualsevol conversa, i d'una manera especial allò del cas que és el més real i, per tant, produeix un buit de saber en el grup.
- partir de la dimensió de transferència permet ordenar el cas i orientar el malestar simptomàtic en una pregunta que permeti respostes.
- la necessitat d’una disciplina per garantir la producció d'aquest saber, sota la modalitat de construcció de casos.
- el treball en equip com a modalitat que requereix, com a preliminar l’enunciació de cadascú, que s'ha de posicionar amb el seu propi estil.
- el paper clau del supervisor, com a garant d'aquesta operació sempre en qüestió, descompletant els efectes imaginaris del grup.
[1]
Elisabeth Aan Danto. Psicoanálisis y justicia social. Gredos
[2]
Jacques Alain Miller. “Hacia Pipol 4
[3]
Sigmund Freud. “El malestar en la cultura”
[4]
Jacques Lacan. El Seminario, libro 1: Los escritos técnicos de Freud (1953-1954).
Barcelona: Paidós, 1981, p. 120.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada