Les formes d'actuació en els adolescents

L’adolescència: desemparament, angoixa

Freud es referia al desemparament estructural que es fa present al llarg de la vida, i que remet al desemparament inicial amb el que neix el subjecte humà. Davant aquest desemparament, sense el sosteniment de l’Altre, el subjecte cau, mor, però al mateix temps és la llavor de la constitució i complexització de l’inconscient. 

És possible pensar que l’adolescència i els seus canvis, són un terreny abonat per aquestes vivències de desemparament, de buidor, de pèrdua de sosteniment. Tal com Freud ho expressa a Tres assajos per a una teoria sexual, el subjecte adolescent viu un temps de transformacions, commogut per les metamorfosis de la pubertat: el cos infantil, familiar i conegut, es transforma; es vol independitzar dels pares, però a l’hora els necessita; entra en un món nou, d’amics, parella, té més autonomia, etc., un món que resulta fascinant i a l’hora amenaçador.

Com també Freud ho desenvolupa amb el concepte d’allò sinistre –“unheimlich”-, el més íntim i familiar, allò conegut, es fa aliè, es torna estrany. Allò sinistre, ominós, és de l’ordre del terrorífic, d’allò que suscita angoixa i horror.

Es podria dir que per el subjecte adolescent, és precisament el cos, tan íntim i familiar, el que es torna estrany, aliè, quedant davant la vivència del “unheimlich”. Això fa que la l’adolescència sigui un temps marcat per l’angoixa, i les seves diverses manifestacions. Sovint aquest malestar es fa present per mitjà de les accions, en les seves conductes, i una manera habitual de sortir de l’angoixa és l’acció, i la consegüent pèrdua que comporta.      

L’adolescència: real, imaginari, simbòlic  

Per a la psicoanàlisi, l’adolescència -com diu Alexandre Stevens^[1]- és la forma simptomàtica del real que sorgeix en la pubertat. Ara bé, què és aquest real de la pubertat?

Es podria dir que és tot el canvi hormonal. Però direm, millor, que es tracta de l’aparició de la libido. És tota la qüestió de la sexualitat, per això parlem de sexualitat i no d’aparellament, perquè no reduïm aquest fet a una qüestió merament biològica. Podríem di encara, prenent la definició que dóna Lacan de la libido que és l’aparició d’un nou òrgan fora del cos -Lacan que diu que la libido és un òrgan fora del cos.

Lacan també diu, a propòsit de Hans que la seva fòbia tenia a veure amb la sensació d’estranyesa davant la pròpia erecció, quelcom que considerava com a separat del cos, perquè és com si tingués certa autonomia.

Ens referim amb això a la qüestió del gaudi, un plaer estrany, estrany perquè encara no ha aprés a regular-lo, que incomoda i trastoca la manera de fer amb les emocions i els sentiments fins aleshores. 

Aquesta és la qüestió en el sentit més real de la pubertat, una qüestió de la que no hi ha cap saber. El que hi ha és més aviat un forat de saber, que en la psicoanàlisi li diem castració. Lacan també expressa aquest fet amb una fórmula: la relació sexual no existeix; no tenim, a nivell de la sexualitat, una llei equivalent a la llei de la gravitació en física. De manera senzilla es pot entendre com la mancança d’instints que caracteritza l’espècie humana -per això no parlem, com deia, d’aparellament en la sexualitat humana.

D’una banda tenim, doncs, tot el tema hormonal, com a libido, o pulsió. Però lligat a la pubertat també tenim tot el que fa referència a l’aparició del que s’anomena els caràcters sexuals secundaris, és a dir la modificació de la morfologia del cos, i que té a veure amb la imatge del cos, perquè la forma és una imatge, en tenim una representació com a imatge.

Aleshores, és en aquestes dues dimensions, el cos com a objecte pulsional i el cos com a imatge, que la pubertat ve a commoure al subjecte.

El subjecte és la manera com vam ser acceptats pels nostres pares, com vam ser inscrits en el món. Això deixa marques que persisteixen durant la vida. Algunes són més decisives que d’altres.

Es planteja la qüestió -i l’adolescència seria això- de com poder donar-se una nova estabilitat en l’existència. En aquest sentit, sortir de l’adolescència és possible, però també és possible no sortir-ne totalment, i aleshores l’adolescència és perllonga, o deixa pas a nous símptomes.

Lacan parla de la trena subjectiva: - el gaudi, - les representacions del cos, - els trets del llenguatge.

La trena subjectiva és l’entrecreuament d’aquestes tres dimensions de l’experiència subjectiva, és el que configura la realitat per a cadascú -recordem que el sentiment de la realitat per a cadascú no és estàndard, sinó que depèn de certs punts escollits de l’experiència.  En cada aconteixement de la nostra vida es planteja la qüestió de com anusar o lligar les tres dimensions de la trena.

Com que no hi ha una resposta prefabricada, una sola manera d’anusar, cadascú ho farà com podrà. Cadascú escollirà quin valor donar als esdeveniments, a les contingències. Aquest valor, però, depèn de l’efecte causat sobre el cos com a sensible. Algunes paraules, o silencis, mobilitzaran el subjecte, fent de la llengua una cosa viva.

A propòsit del despertar de la primavera

“El despertar de la primavera” és una obra de teatre de 1891, que va ser comentada per Freud i els seus deixebles en una reunió dels dimecres (el 13 de febrer de 1907). L’obra anticipa una ensenyança sobre problemàtica adolescent abans que la psicoanàlisi mateixa en digui quelcom, ja que mostra molt bé la particular relació dels adolescents amb la sexualitat.

Lacan diu, en el comentari que fa de l’obra, que es tracta fonamentalment de la sexualitat masculina, i que en aquest cas el despertar sexual no succeeix sinó que a partir del despertar dels somnis. Es pot dir que el somni és el suport, la trama, a partir del qual la sexualitat puja a l’escena. Diu: els nois no pensarien en les noies sense el despertar dels somnis, és a dir, no hi pensarien sense els seus somnis, les seves converses, on apareixen totes aquestes qüestions que són les coses que els emocionen.

El que l’obra de Wedekind posa en joc a través del drama dels seus personatges és precisament la dificultat de l’adolescent per refer i reasumir la pròpia imatge davant la posició de l’Altre. El que en un altre temps infantil es reflectia en l’Altre parental com bon estudiant o nena angelical, ara es mostra inviable i fins i tot contrari a la posició sexual del subjecte.

El diàleg que inicia l’obra pot ser pres en aquest punt, el dol de la mare de Wendla perquè aquesta s’està fent gran mentre que preferiria conservar-la en la imatge de nena. Efectivament, encara que consenteix en un canvi d’estil de vestimenta el vestit que li ofereix està més per tapar les cames que per permetre donar entrada a la sexualitat. Pel que fa al registre simbòlic Wendla quasi bé suplica que la mare li obri el pas cap a la sexualitat preguntant sobre l’origen dels nens, en el moment que la seva germana n’està esperant un, i ella no pot seguir creient amb la cigonya. És aleshores que la protagonista, desproveïda de l’aval de l’Altre matern, assaja fer-se colpejar aportant una libido infantil. Després succeirà l’embaràs i el desenllaç fatal quan la mare sense consultar a ningú ordenarà un avortament en les condicions que podem suposar de l’època. El que es podria llegir en aquest desenllaç és que Wendla s’ofereix en sacrifici a través del seu cadàver de nena a una mare que no la pot reconèixer com a dona.

En aquesta línia Moritz, el noi que havia iniciat conversa amb Melchior sobre les excitacions sexuals –que compara a un llampec- s’esforça per estar a l’alçada del rendiment escolar on l’Altre l’imagina. Les tasques escolars l’absorbeixen, mentre que en realitat necessita temps per elucubrar el misteri d’allò que li passa en el cos i poder connectar aquest misteri amb els seus somnis veient noies despullades. Es podria dir que els pares el volen home per estudiar, i no pas perquè exerceixi una sexualitat separat d’ells. Aclaparat per la il·legalitat que li suposa la desaprovació parental, dona paraula de suïcidar-se si no passa de curs, i compleix la seva paraula –identificant-se a la reina sense cap del conte que li explicaba l’avia- sense donar-se ni tant sols una resposta parcial al seu enigma.

El drama de Moritz també pot servir per senyalar fins en quin punt l’estudi  serveix de ben poc si no pot anar lligat a la pròpia investigació sexual i transformar-se en una activitat vivificant.

Pel que fa a Melchior acabarà tancat en un reformatori, acusat de les dues morts –per haver escrit una resposta a la pregunta de Moritz, i per haver deixat embarassada a Wendla- tenint que suportar el pes moral d’una acusació injusta i la pèrdua de l’amor dels pares.

La fuga del reformatori, fora de tota legalitat, però sobreposant-se als maltractes del que és objecte, el portarà per el camí de coquetejar amb la mort. Bet aquí que s’endinsa per la foscor fins el cementiri.  El fantasma de Moritz, cadàver vivent, li llança tot un discurs sobre la superioritat dels morts temptant-lo a que l’acompanyi. Podem reconèixer en aquest discurs la patètica impotència que en ocasions s’apodera de l’adolescent quan se li fa desesperant el mateix fet de viure, i per això pot dir Lacan que “és en el regne dels morts on els desenganyats s’enganyen”.

Aleshores fa entrada l’Home Emmascarat. La seva intervenció opera en dos sentits: posant els morts i els vius cadascun al seu lloc, empenyent al Melchior a responsabilitzar-se de viure, i per una altra part remetent-lo a que no és culpable del disgust que creu que ha infringit als pares, ja que ells en tot cas es tenen l’un  l’altre per consolar-se. 

Que ens ensenya l’obra?

D’una banda, que Wedekind va descobrir, abans que Freud, que hi ha relació del sentit amb el gaudi, que el gaudi pot anusar-se amb un sentit. És l’experiència la que respon que aquest gaudi pugui anusar-se, lligar-se a una representació del cos.

Davant aquest real de la sexualitat, la pulsió, que envaeix, trenca la pantalla del subjecte en la que es mira i contempla la realitat, la trama del somni serveix de suport.

Es destaca que no hi ha iniciació possible, cap recurs exterior garanteix amb eficàcia què és ser home o dona. El ser home o dona es travessat per l’experiència.   

Com diu Lacan: queda el fet de que un home es fa home quan es situa com un entre d’altres, s’inclou entre els semblants.

Quan en l’adolescència el subjecte comença a fer les seves proves, a posar en joc els seus títols, la confrontació amb aquests es posa en escena (de què em serveixen?). Si els títols obtinguts no suposen la castració, la cosa es complica.

Els símptomes: de la inhibició al passatge a l’acte

Aleshores, per tal d’emmascarar, velar, però també tractar aquesta realitat l’adolescent es fabrica una resposta simptomàtica, resposta que està condicionada al context sociocultural que li toca viure. I avui la família, l’escola, així com els valors culturals no són els mateixos que els de fa unes dècades. Aleshores, tenim: la intel·lectualització, l’amor-passió,  les amistats, l’anorèxia, les addicions, la rebel·lia, la delinqüència.

Generalment, aquestes respostes funcionen per l’adolescent com a laboratori o espai de prova que deixa en suspens l’elaboració d’una modalitat de gaudi en la que el subjecte hi està compromès sense saber-ho i que es presenta com una forma d’actuar –fins i tot de ser, com un caràcter. Generalment es tracta d’una resposta fallida, que és també una dificultat de posar en paraules el que està passant. La manca de llenguatge és important, especialment perquè a l’adolescent li costa parlar, sobretot amb l’adult. 

També tenim altres respostes menys estridents, com la depressió, l’avorriment, el mal humor, la inhibició, però que són també una manera de faltar a la paraula, en el sentit d’això no en vull saber.

La qüestió és si som capaços d’interrogar de la bona manera el que sembla un desordre de la personalitat, introduint alguna altra possible significació (subjectiva) que la de reduir totes aquestes formes d’actuar a una conducta o una dada de la bioquímica cerebral.     

Distingim tres tipus de passatge a l’acte.

1.  En el passatge a l’acte pur l’Altre està exclòs. No es dirigeix a l’Altre, sinó a separar-se’n. És l’acte suïcida, quan l’adolescent abandona l’escena, de manera brutal i sense prevenir.

2.  Al costat del passatge a l’acte pur, hi ha el passatge a l’acte desprès del que el subjecte intenta donar-li un valor d’acte. Quan després d’un acte violent vol fer saber o fer reconèixer que es posava en joc la seva dignitat.

3.  Després tenim el passatge a l’acte en el que l’Altre està inclòs. És l’estructura de l’acting out, com una demanda dirigida a l’altre, que és una modalitat de demanda d’ajuda -freqüent en els adolescents-, i que interpel·la. Per això és sempre preferible situar-se com interlocutor, encara que sigui per oposar-se a ell, abans que deixar-lo sol.

---

[1] Stevens, Alexandre, La adolescencia, síntoma de la pubertad.