Presentació del llibre "Tu yo no es tuyo", de Miquel Bassols

La seu de la delegació a Tarragona del Col·legi Oficial de Psicòlegs va acollir el passat dia 1 de febrer de 2012 la presentació del llibre Tu yo no es tuyo. Lo real del psicoanàlisis en la ciencia (Tres Haches, 2011), del psicoanalista Miquel Bassols, dins de la sèrie de “Converses amb els autors”, que organitza l’Escola Lacaniana de Psicoanàlisi de Tarragona.

En la conversa vàrem poder compartir la seva recerca al voltant del real en la psicoanàlisi, que abasta els registres de la ciència però també la literatura i l’art, tenint com a fil conductor l’experiència d’una anàlisi. El Miquel Bassols ens va parlar del permanent diàleg que la psicoanàlisi ha sostingut amb la ciència, diàleg que els lectors podran seguir de manera detallada a través dels set capítols que recorren el llibre, fent valer a cada pas l’irreductible de la dimensió del subjecte com un real impossible de representar.

El suggerent títol ja ens posa sobre la pista del seu contingut: l’exploració, tant rigorosa com actualitzada, de la tensió que es deriva en l’intent d’objectivar l’experiència del subjecte. Apel·lar al Jo en la seva funció d’identitat, reivindicar-lo més fort, més autònom,  té el pervenir assegurat d’una il·lusió que troba els seus topalls a cada pas. De fet el Jo –també anomenat consciència- estarà sempre desposseït de si mateix, tot i el sòlid prestigi que renovadament se li atorga. Però, hi ha ciència de la consciència? La ciència contemporània – en la física, en la biologia, y sobretot en les neurociències- en el seu intent de copsar el més real del seu objecte, ens mostra i ens demostra  que no fa altra cosa que ensopegar amb allò que ella mateixa en certa manera produeix com a rebuig, el real de la psicoanàlisi.

El debat entre la psicoanàlisi i la ciència està des del començament, i no es pot dir que s’hagi acabat, com va recordar el Miquel Bassols. De fet té més d’una dimensió. No és solament una qüestió de teoria, sinó que a l’hora és fonamentalment una qüestió clínica i política.

Com és sabut Freud inicia el seu camí intentant el que va anomenar un Projecte de psicologia per a neuròlegs, projecte que vol fer-se un lloc en les ciències de la naturalesa, la biologia, però que no gaire després abandona perquè el considera una deliri científic.

Serà Jacques Lacan que sabrà reconèixer que el subjecte de la ciència i el de la psicoanàlisi en realitat són el mateix. Aquest real irrepresentable és aquell que se’n ocupa la psicoanàlisi. El subjecte de l’inconscient és el dels lapsus, dels símptomes, dels acudits, i totes aquelles formacions que el domini de la consciència i el raonament no poden explicar. Lacan formalitza tot això, també prenent suport de la ciència del seu temps (lingüística, lògica, topologia), i ho porta a les seves últimes conseqüències.

Com va recordar Bassols avui assistim a una expansió enorme dels efectes de las ciència sobre la realitat, no hi ha cap àmbit de la vida humana on no es notin aquests efectes. I el problema és que la pròpia ciència no pot preveure quins seran aquests efectes en la seva dimensió subjectiva, per més benèfica que es proposi ser. Al mateix temps, cal distingir entre la ciència i el cientificisme. El cientificisme és una extrapolació del mètode científic portat a tots els àmbits de la vida, que massa sovint descansa en un reduccionisme molt simple –que la pròpia ciència de fet no defensa-, un reduccionisme mecanicista basat en una relació mecànica d’una causa suposada a un efecte. Un reduccionisme que portaria a pensar que es podria aïllar el guió del llibre de la vida: cartografies del cervell, consciència, el jo, gen, ressonàncies magnètiques, codis genètics, passen a ser una metàfora que modula les significacions de la nostra realitat.

Exemples com els de la “caixa xinesa”, un ordinador que opera amb diferents codis sintàctics, per Bassols ens ensenya la distància que això té respecte a la comprensió semàntica dels missatges. Aquesta qüestió toca del tot la informatització de la història clínica dels subjectes que avui consulten, quan les seves respostes pretenen ser codificades a partir del còctel produït per una màquina que ens donaria el nom del seu malestar.

Amb tot això, el problema més greu és com arriben certes notícies als mitjans de comunicació, amb titulars que envaeixen les pàgines dels diaris, un fenomen que Bassols va qualificar de “premsa groga científica”. Així ens assabentem un dia que s’ha descobert el gen de l’autisme, un altre el del suïcidi, afirmacions que seguides de prop els mateixos genetistes consideren falses.

Llegint el llibre, per cert, trobarem tot un intercanvi amb autors molt ben referenciats, , així com exemples de com la literatura, la poesia o l’art anticipen la dificultat amb que la ciència es confronta.

Un lloc especial és el diàleg amb Javier Peteiro, un amic científic autor del llibre El autoritarismo científico (2010), amb qui ha mantingut recentment un intercanvi que Bassols va manifestar com privilegiat, perquè aporta una visió crítica del tema de la ciència des d’algú que no n’és aliè. El que circula en segons quins àmbits amb arguments d’evidència científica emprats en l’ús indiscriminat de l’estadística, és en realitat falsa ciència, que amaga moltes vegades un discurs totalitari i d’efectes devastadors.  

Aquests efectes Bassols els va il·lustrar a partir d’una cita de T.S. Eliot: “Quant de saber hem perdut en coneixement, quant coneixement hem perdut en informació”. En efecte, aquest saber és la dimensió que Freud va obrir amb l’inconscient i les seves formacions. És un saber que solament apareix com a perdut però que es pot desxifrar i reescriure amb l’únic instrument possible que tenim, el de la paraula i les seves ressonàncies semàntiques.