Sobre l'ús de l'escolta en la pràctica d'atenció a les persones

Per escoltar es necessari callar-se

Escoltar és una activitat que realitzem quotidianament, forma part del fet de la comunicació humana. Parlem, escoltem i callem. Es pot parlar de moltes maneres (parlar per no dir res, parlar per evocar, per explicar, per enganyar, els gestos i comportaments també són una altra manera de parlar). Escoltar no és el mateix que sentir (es pot escoltar tant el que s’ha dit com el que no s’ha dit, es pot escoltar atentament o es pot fer creure que escoltem). Callar pot tenir molts sentits (perquè no hi ha res a dir, no voler dir, callar per esperar que l’altre acabi de parlar, callar per no prestar atenció). Això és així en totes les converses, en els debats, en els intercanvis, amb la família, amb els companys de feina. En tota relació de comunicació hem de fer l’esforç per desxifrar el sentit del que ens diuen i hem d’esforçar-nos també per expressar de la millor manera el que volem dir.  

Quan tot això ho traslladem a l’àmbit professional, en l’atenció a les persones, té una importància especial, perquè no podem comportar-nos com ho faríem amb els amics o els parents, senzillament perquè no ho són, i perquè el punt de vista personal si el barregem en el rol professional en podem sortir mal parats. Si ens deixem portar per les emocions davant un nen maltractat, per exemple, podríem tenir la temptació d’endur-nos-el a casa. Precisament, la formació com a professionals significa dotar-nos de criteris i recursos que ens permetin intervenir amb el rigor i la coherència suficients per respondre de la millor manera en cada situació. La formació professional tendeix a convertir en un residu el factor personal, per bé que serà un punt irreductible. Observeu que no he dit que es tracti de ser objectius, perquè reduir la persona a la que podem atendre a un objecte seria fatal, seria el final de l’atenció a la persona. Però tot i que no podem ser objectius, hem de ser ètics, hem de saber explicar el què fem i hem de saber suportar fer-nos responsables de les conseqüències.

Així, doncs, “callar-se” vol dir reduir al màxim possible la pròpia personalitat, per estar en disposició d’escoltar el que ve de l’altre, la seva demanda, sense confondre-la amb el propi desig.

Escoltar es fer les bones preguntes

Com és sabut, Sigmund Freud va fer de la pràctica d’escoltar un mètode concret d’atenció al sofriment humà. Sense entrar en els detalls d’aquest mètode, és possible extreure’ns algunes indicacions que ens poden ser útils per pensar en l’àmbit educatiu.

Freud va dir que l’educació és un ofici impossible, perquè per molt bé que ho fem el resultat final que n’obtenim no serà mai del tot satisfactori. Educar vol dir tenir ganes d’influir en els demés, esperar alguna cosa de l’altre, pensar que el podem ajudar. Educar és fer un oferiment, pensant que l’altre l’acceptarà perquè és alguna cosa que pensem que li convé. En aquest sentit es parla d’introduir hàbits, per exemple. Però la resposta del subjecte pot ser de rebuig o pot incloure matisos amb els que no hi havíem pensat. I és en aquest punt que hem d’estar especialment instruïts per saber escoltar aquests matisos i aquest eventual rebuig. Això significa respectar les maneres com l’altre es presenta, el seu estil de comportament, sense interpel·lar-ho de manera directa, perquè forma part de la seva intimitat.

Aquí comença de debò l’acte educatiu, quan apareixen les primeres dificultats. Aquí es posa a prova la disposició i l’ús de l’escolta, com una manera d’acollir la diferència i acceptar la diversitat.

Freud explica que els entrebancs en l’educació són deguts a la mateixa naturalesa d’ésser humans: en cadascun de nosaltres hi ha quelcom profundament inadaptable. I això és el que ens fa ser singulars, i al mateix temps que la societat no sigui homogènia. L’educació, així, és el treball sostingut per respondre als entrebancs que es plantegen per part del subjecte, fent d’aquests entrebancs un pregunta que pot ser acollida.

En l’educació és important plantejar preguntes i tenir una posició de no saber. Si ens creiem que sabem el que l’altre necessita no permetem que el subjecte sigui l’autor del seu propi aprenentatge, i l’únic que estarem fent és ensinistrar-lo i domesticar-lo.  Perquè el vincle educatiu sigui possible és important deixar al subjecte davant unes dificultats que pugui resoldre sense ajuda externa. Això és l’acompanyament, posar en les seves mans el seu propi aprenentatge.

Treballar en l’educació és així acceptar la incertesa, i és sembrar bones preguntes, abans que donar respostes.

  

Escoltar implica tolerar un cert no saber

Com fer per suportar la incertesa? Com fer per no respondre amb la pressa i la urgència? Com fer per no angoixar-se per l’angoixa de l’altre? Com fer per sembrar les bones preguntes?

Només hi ha una manera d’orientar-se, que és la d’enfrontar-se al propi desig i les seves conseqüències. Cadascú que vulgui fer de l’educació la seva professió el millor que pot fer es preguntar-se perquè vol ajudar als altres, què espera dels demés i de si mateix. També ha de poder renunciar a obtenir resultats immediats i comprometre el seu suport i confiança en l’altre.

L’educador sempre esperarà quelcom de l’altre, però no per a ell mateix, sinó per a què es produeixi un recorregut, un recorregut que no es dirigeix cap a ell, sinó cap el social.

En el camp educatiu no s’ha de buscar una adaptació excessiva ni una permissivitat sense límits que deixi al subjecte sol.

Aquest marc es manté pel desig de l’educador, que presta atenció a la particularitat del subjecte i no esborra aquesta particularitat amb ofertes preestablertes. Això implica tolerar un cert no saber sobre el subjecte, sobre els seus interessos, ni sobre l’apropiació que en farà, ni en quin temps.

El vincle educatiu no funciona sense posar en joc la relació. L’educador és només un mediador, en el sentit que presta la seva persona i el seu semblant per dirigir a l’altre a treballar en una direcció determinada. Per això no es tracta d’interrogar al subjecte què és el què vol, sinó de fer funcionar el propi desig (d’educador) com un signe que obre un camp de possibilitats.

L’autoritat de l’educador neix del propi desig en què s’autoritza. Quan aquesta autoritat es fa reconèixer s’introdueixen el respecte i els límits.

Com diu Proust: “la sabiduria no s’aprèn, tenim que descobrir-la per nosaltres mateixos, després d’un viatge que ningú pot fer per nosaltres, perquè és un punt de vista sobre les coses”.