La conducta, una pantomima per desxifrar

Els trastorns de conducta és una expressió que ha fet fortuna en la inserció de la psicologia en el camp de l’educació. No constitueix una entitat clínica definida, sinó més aviat un ampli espectre de comportaments i formes d’actuació, que tenen en comú pertorbar les normes socials acceptades i constituir així un malestar pels demés. Altrament dits comportaments dissocials, en els contextos educatius són un important obstacle per a la intervenció pedagògica. 

Es compren fàcilment, perquè amb la manca de respecte, la agressió verbal o actuada, la queixa persistent i repetida, el retret constant –alguns dels seus signes- aquests comportaments toquen el moll de l’os de la relació educativa, la transferència, que tot educador aspira que sigui de manera més assossegada. Però tot i així es tracta de transferència, encara que sigui negativa. 

Aquest tret –que la conducta es dóna en un escenari i que té un destinatari- ens permet a l’hora diferenciar aquests trastorns d’aquells anomenats de l’atenció i l’activitat, i que en aquest cas el destinatari seria el propi subjecte.

La psicopatologia

L’expressió trastorns de conducta prové de les classificacions elaborades pels investigadors del conductisme, basades en avaluacions i càlculs estadístics, i que han estat validades per la OMS. En aquestes classificacions no trobarem cap referència que prengui suport en la paraula dels pacients. La qüestió del subjecte o la clínica del cas –els eixos que vertebraven la ja antiga psicopatologia clàssica- deixen pas a un suposat consens entre els psiquiatres. La garantia científica que persegueix és la de transformar la psicologia en una qüestió d’aprenentatge. I és per això que probablement té un reso especial en el món de l’educació, en les teories de l’ensenyament – aprenentatge.

Si la conducta té lloc en un context, com hem senyalat, i va dirigida a algú, qui se’n podria fer la seva parella? Una mirada que el vigila, algú que l’avalua o el classifica? El conductista pretén tenir la solució: cal un canvi d’actituds, cal fer entrar en raó al causant del trastorn, en virtut d’una capacitat d’adaptació que cal reeducar. 

Ens interessa més aviat una mirada que no exclogui la subjectivitat, que torni la veu al subjecte.  En aquesta línia Winnicott, orientat per la psicoanàlisi, veu en el trastornat de la conducta el traç subjectiu d’un patiment identificable per un sentiment de la vida fruit de la sensació de haver viscut la despossessió, la pèrdua d’alguna cosa o qualitat que no s’explica. La conducta antisocial –com també s’expressa l’autor- és l’expressió d’una reivindicació, d’una rebel•lió i, també, d’una particular condició humana en dol. 

Per a la psicoanàlisi, enlloc de donar importància a la conducta, sense desconèixer-la, manté la importància del psiquisme. Per això ens correspon entendre allò que rau en la conducta, què fa reaccionar al subjecte de manera trastornada. Ens correspon acompanyar-lo donant-li suport per a trobar un lloc de referència i d’elaboració pel seu sofriment.

Una pràctica de ruptura

Ph. Lacadée, en el seu llibre El despertar y el exilio ens proposa reconèixer en els anomenats trastorns de conducta les formes contemporànies del que en una altra època es reconeixien com a fugues i erràncies. Sortir de la casa familiar, marxar o escapar-se, per iniciar un viatge a d’altres terres desconegudes o llunyanes, és un tema que la literatura juvenil ha sabut recollir donant forma narrativa –en ocasions en primera persona- a tota la lògica que travessa aquesta etapa de la vida. 

L’adolescent està en un moment de transició. Tot es juga entre la desconnexió del seu ser infantil i la seva implicació en l’elecció del seu ser d’home o de dona. Aquesta elecció decisiva inclou la dimensió de l’acte, i és per això que la dimensió de l’acte és tant important en les patologies que apareixen en l’adolescència. Tenim tota una clínica de la inquietud, la incomoditat, del desassossegament, de l’enuig o de la tristesa, que pot empènyer a voler demostrar, amb certa urgència, inclús amb certa violència, la veritat del seu ésser per fora del vincle amb l’Altre, amb el risc de perdre’s.

La hipòtesis és que el trastorn de conducta representa un últim intent d’inscripció en el vincle social. La seva clínica fa palès el que no era evident fins aquest moment: un sentiment de despossessió larvat des del període de latència, que irromp amb agressivitat i violència. Que si ens commou a la vegada se’ns fa insuportable, i que paradoxalment el subjecte no se’n pot desprendre.

El trastorn de conducta el podem llegir com una formació de l’inconscient àmplia que envaeix la vida del subjecte. Aquesta formació de l’inconscient ens parla d’una ruptura amb l’Altre. És a partir d’aquesta pràctica de ruptura que hem de saber desxifrar la manera com el subjecte es situa en front del desig de l’Altre, com es separa d’ell, com el provoca, o fins i tot com el fa sorgir.

El que proposem és tractar aquestes pràctiques de ruptura amb l’Altre, des d’una altra pràctica, la de la conversa, que doni lloc a una paraula inèdita, que vagi dirigida a produir el subjecte que hi ha en la conducta. De manera que pugui ser reconeguda la seva singularitat.

Una pantomima per desxifrar

Si seguim la indicació de Lacan la conducta és sempre una pantomima, que té una relació molt precisa amb el llenguatge. D’entrada, per pantomima ens referim a la mímica que acompanya un text; després, de manera més àmplia, correspon a l’art d’expressar-se a través del gest sense recórrer al llenguatge.

Per tant, podríem dir que el trastorn de conducta seria la pantomima d’un text del que no en sabem la lletra, o fins i tot d’un text que està per produir-se. De manera que el repte que tenim d’afrontar és molt més exigent que el que apunta a un simple canvi o modificació de la conducta. 

Percebre en la conducta una formació de l’inconscient vol dir que considerem la conducta com quelcom interpretable. El que passa és que pel subjecte l’inconscient, si el sap percebre, fa objecció a la unitat de la consciència, al domini de la voluntat, de manera que es revela com un saber el qual difícilment podria respondre un Jo. Per tant es tracta d’un saber que escapa al propi autor, i que crea una escena capaç de determinar alguns dels seus actes.

Lacan també fa de l’inconscient el lloc del gaudi, la posada en acte de la pulsió, que toca també la unitat del ser i del cos. Aquest text sense autor que suposa l’inconscient, deixa al descobert un forat en la significació que suposa un excedent que envaeix el cos i que empeny el subjecte a la repetició i al passatge a l’acte. 

El conductisme, com el cognitivisme, pel fet d’ignorar aquest lloc central que escapa al ser parlant, no pot entendre que la paraula i el llenguatge –aquí a través de la conducta- no són solament un medi de coneixement del món, sinó l’intent de desenvolupar un pensament anusat a les exigències del desig. Pretendre regular la conducta en nom de la seguretat o modificar-la d’acord als ideals de benestar d’una suposada salut mental, és desconèixer que la repressió no es pot fer venir de l’exterior, perquè no és assumpte de societat sinó d’angoixa de castració que cap ser humà es pot estalviar.

Convocar el subjecte, a través de l’acompanyament i la conversa, a la construcció d’aquest text del que n’és el portador, és citar-lo en un procés que pugui donar lloc a l’elaboració de la seva resposta singular i una estabilització suficient del sentiment de la vida.