L’adolescència: desemparament, angoixa
Freud es referia al desemparament estructural que es fa present al
llarg de la vida, i que remet al desemparament inicial amb el que neix el
subjecte humà. Davant aquest desemparament, sense el sosteniment de l’Altre, el
subjecte cau, mor, però al mateix temps és la llavor de la constitució i
complexització de l’inconscient.
És possible pensar que l’adolescència i els seus canvis, són un
terreny abonat per aquestes vivències de desemparament, de buidor, de pèrdua de
sosteniment. Tal com Freud ho expressa a Tres
assajos per a una teoria sexual, el subjecte adolescent viu un temps de
transformacions, commogut per les metamorfosis de la pubertat: el cos infantil,
familiar i conegut, es transforma; es vol independitzar dels pares, però a l’hora
els necessita; entra en un món nou, d’amics, parella, té més autonomia, etc.,
un món que resulta fascinant i a l’hora amenaçador.